Enemics al poder

Ahir vam poder veure la gro­lle­ria del tal Valls, que, fra­cas­sat a França, ho intenta en un país “infe­rior”, amb uns resul­tats molt magres. Això és l’antiin­de­pen­den­tisme: l’auto­odi.

Men­tres­tant, els elec­tes pel poble con­ti­nuen a la presó, sense que cap sentència recai­gui sobre ells. La fat­xen­de­ria del tri­bu­nal m’ha fet pen­sar en l’ONU. Es va crear el 1945, i fins al 1955 (mit­jançant una visita d’Eisen­hower) no va voler adme­tre el fei­xista Estat espa­nyol. Ales­ho­res hi havia mani­fes­ta­ci­ons amb aquesta con­signa: “Si ellos tie­nen onu noso­tros tene­mos dos.” Valga’m déu!

Ara mateix, a la bella ciu­tat de Praga, estan fent un joc sobre mani­fes­ta­ci­ons cata­la­nes. Perquè les nos­tres són paci­fi­ques, i anem des­ar­mats i som molts més “dels que ells diuen i volen”, segons el magnífic Rai­mon.

Doncs bé, hem assis­tit a un espec­ta­cle ver­gonyós: el gua­nya­dor, Ernest Mara­gall, veia estu­pe­facte com el seient és més impor­tant que els prin­ci­pis, i va dir que serà una opo­sició dura, que bona falta ens fa. La Colau pac­ta­ria amb el dimoni, com ha que­dat demos­trat. Se la veia col­pida. Sap per­fec­ta­ment què ha fet i no calia que clamés per la lli­ber­tat dels pre­sos polítics: ha pac­tat amb els ene­mics dels inde­pen­den­tis­tes, i fins i tot amb el gro­tesc Valls, que es va pas­sar la cam­pa­nya elec­to­ral dient que la Colau havia des­tros­sat Bar­ce­lona.

En canvi, el pre­si­dent Torra va donar mos­tres d’una exqui­sida bona edu­cació, quan va voler salu­dar el gro­ller Valls i aquest li va reti­rar la mà i el va apun­tar amb el dit índex. Mireu, com a con­trast, si més no, la corat­josa Laura Borràs que saludà el rei d’Espa­nya, i aquest li estrenyé la mà, tot i les parau­les que li diria la Borràs, que no s’havia atre­vit a dir-li ningú.

Jo soc inde­pen­den­tista i d’esquer­res, i resulta que he de veure, mal­grat les evidències elec­to­rals, que a Madrid em detes­ten i que ara em detes­ten a Bar­ce­lona. Però no penso callar ni penso tan­car-me a casa. Sí, amic Rai­mon: som més dels que diuen i volen.