Colau, dues tasses

Diuen que hi ha una ope­ració d’estat per impe­dir que l’inde­pen­den­tisme governi l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona –on viu el 21% de l’elec­to­rat català–, però havent obtin­gut només 15 regi­dors d’un total de 41, no fa falta cap trama cons­pi­ra­tiva. Si s’havien fet la il·lusió que el post­co­mu­nisme colauïta els faci­li­ta­ria la feina, ben­vin­guts a la rea­li­tat: aquesta pro­mesa no l’han feta mai –allò de “tomar el cielo por asalto” no inclou el rebom­bori seces­si­o­nista–. Però com que l’amor és cec, la con­tra­ri­e­tat es mani­festa retra­ient a Ada Colau haver accep­tat el suport de Manuel Valls, igno­rant l’autèntic escàndol, que és que Valls hagi fet la mala jugada de man­te­nir Colau en l’alcal­dia. La can­di­da­tura comuna ha per­dut 20.000 vots i un regi­dor, ara en té només 10 de 41: la tendència és a la baixa. Aquesta bar­reja de pèssima gestió, parau­les bui­des i llàgri­mes de coco­dril no hau­ria de tenir una segona opor­tu­ni­tat; amb la pri­mera n’hi ha hagut prou per veure la mag­ni­tud de la tragèdia. Bar­ce­lona està visi­ble­ment pit­jor que fa qua­tre anys, en això hi ha una majo­ria que coin­ci­deix; però aquesta majo­ria és incapaç de fer un acord de mínims per pre­sen­tar una alter­na­tiva civi­lit­zada. I el pro­jecte d’arti­cu­lar una nova força de cen­tre­dreta cata­la­nista no inde­pen­den­tista –tan­tes vega­des anun­ciat i mai cul­mi­nat– comença amb el pecat ori­gi­nal d’enco­lo­mar-nos qua­tre anys més de cola­uisme. La política, entre altres coses, és l’art de pre­sen­tar la pròpia posició com l’única vir­tu­osa, i Valls d’això en sap, però tant?