Ara que tenim alcaldes

Els veïns dels 947 municipis de Catalunya ja saben qui és el seu nou alcalde o alcaldessa. A moltes ciutats, el nom estava cantat des de la nit del 26 de maig. En alguns casos excepcionals, fins i tot abans. Hi ha pobles, però, on l’elecció no s’ha resolt fins a hores, fins i tot minuts, abans de la votació definitiva. Desconec quina és la impressió de l’apreciat lector, però seria raonable que, en molts casos, hagués quedat la sensació que molts partits no han estat capaços de pactar més enllà del nom de l’elegit. Pactes d’investidura que neixen coixos, alguns a contracor i fins i tot amb una pinça al nas, i mancats d’un programa que defineixi de forma clara quines seran les prioritats dels propers quatre anys. Si tres setmanes intenses de negociacions no són suficients per trobar tot allò que uneix els partits amics, més enllà del nom de l’alcalde o alcaldessa, les raons que conviden a l’optimisme més aviat escassegen. La sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics pot dificultar encara més les relacions en els matrimonis polítics de conveniència. Tant aquells que governaran les ciutats els propers quatre anys com els partits que han estat enviats contra tot pronòstic a l’oposició farien bé de construir ponts que deixin enrere la mala maror que han marcat algunes negociacions o les ciutats, i en conseqüència els seus veïns, se’n ressentiran. Ampliar consensos, sobretot amb qui prioritza construir en lloc de destruir, serà clau per al futur del país.