La cursa per l’atenció

Em va xocar llegir-ho i ara em toca patir-ho. La qüestió la posava sobre la taula un mitjà nord-americà: Quin és el principal competidor de Netflix? No és Youtube. Tampoc és Facebook. És la son. Hi donava voltes l’altre dia mentre em llevava a casa dels pares i veia els meus fills ja desperts. En època estival, deslliurats de la (no tan) fèrria disciplina domèstica, els nens es lleven abans que un dia escolar normal. L’objectiu no és vestir-se ni preparar-se per anar al casal. És jugar amb la tauleta. Com s’ho fan aquestes grans empreses tecnològiques, de Netflix a Sony, que posen a les nostres mans jocs i sèries, per atraure la nostra atenció d’aquesta manera?

Consumim experiències, impulsos lúdics o visuals, de la mateixa manera que un golafre s’afarta de dolços. Algú dirà, amb raó, que no hi ha res de nou sota el sol. Diaris i articulistes també intentem captar l’atenció amb títols rampants, amb frases intel·ligents, amb continguts pretesament suggeridors. Al cap i a la fi, sense atenció no hi ha comunicació. La diferència, tanmateix, és de nivell. Les grans empreses tecnològiques ja fa temps que han passat de comunicar sense més, a provar de predir la nostra conducta i ara a manipular-la. Davant de la quantitat d’estímuls continuats, el nostre cervell es desconnecta i entra en pilot automàtic. El truc és barrejar biologia, psicologia i màrqueting i alimentar la màquina amb la benzina dels diners. El que la naturalesa ens ha llegat per garantir la nostra supervivència com a espècie (la reacció a una possible alerta, la pulsió a l’aprenentatge via joc o assoliment) les plataformes d’internet ho converteixen en una trampa per captar l’atenció. I alguns aconsegueixen aquest objectiu d’una manera insospitadament reeixida.

Em vaig quedar parat en saber-ho: hi ha mig milió de ciutadans al món que de manera altruista ajuden a millorar el mapa amb que Waze, propietat de Google, ens mostra com circular pels nostres carrers. Remarco: no contribueixen a fer la Wikipedia, sinó a fer encara més rica Google. La pregunta depassa la biologia per entrar en l’àmbit filosòfic. Què és la llibertat quan algú escull des de fora quins seran els nostres desitjos? Són els meus fills lliures de no sentir la pulsió de llevar-se a les vuit del matí per anar a jugar a la tauleta mentre els avis encara dormen?

Yuval N. Harari, en el seu molt recomanable Homo Sapiens, ens diu que una de les conseqüències és que passem per la lectura com es passa per la vida. Llegim sense assaborir el que llegim de la mateixa manera que masteguem enciam de bossa. Consumim imatges, cultura, coneixement. Tot passa ràpid per davant dels nostres ulls o per davant del nostre cervell. Si d’aquesta cursa per l’atenció n’hauríem de dir, en propietat, la ciència de la distracció; al seu resultat, la publicitat omnipresent, alguns defensen tractar-la com un nou tipus de pol·lució. No van errats precisament.