Opinió

15 són 15

Mutació democràtica

Una mutació és una alteració permanent en l’ADN que modifica substancialment la morfologia i la fisiologia d’un subjecte i que és transmissible a la seva descendència. És un canvi brusc i disruptiu que té efectes en la seva essència, de manera que la resultant d’una mutació és qualitativament diferent a l’estadi previ. Ni millor ni pitjor, diferent. Les societats són éssers vius en constant evolució que, sobtadament, com qualsevol altre organisme, fan una mutació, en el seu conjunt o en una part, que genera una nova realitat social.

Una part de la societat catalana ha mutat. Ha fet un canvi radical que ha modificat la seva condició actual, i futura. Ha alterat, essencialment, la seva configuració, els seus codis interns i les seves projeccions identitàries. Aquesta mutació afecta una part nuclear de la seva cadena d’ADN: l’espanyolitat. Una part de la societat catalana ha trencat definitivament amb la seva identificació, ja fos més central o residual, amb Espanya. No se sent espanyola. Ja no és una qüestió quantitativa, de grau o intensitat, de sentir-se més o menys català i/o espanyol. És sentir-se, saber-se, català, només català. Català, i prou. I això és una mutació. Un canvi irreversible, de conseqüències evolutives imprevisibles més enllà de com acabi el “procés” actual.

Sentir-se només català, i no català i espanyol alhora, no és sentir-se millor ni superior, com manipulativament volen fer creure des de l’espanyolisme. És senzillament sentir-se diferent. De la mateixa manera que sentir-se només espanyol, i no espanyol i català alhora, no és, suposadament, sentir-se millor ni superior. És curiós que les acusacions de supremacisme només apuntin en un sentit.

La Transició espanyola va impedir que el règim i les seves estructures fessin una autèntica mutació democràtica, i el pas a la monarquia parlamentària va ser una simple evolució amb el canvi d’alguns noms i la pervivència dels mateixos cognoms. Un dels objectius fundacionals de l’Espanya franquista continuava vigent: l’assimilació de la identitat catalana i la seva dissolució com a identitat pròpia, exclusivament catalana, diferenciada de l’espanyola. Tots espanyols en la “indisoluble unidad de la nación española, patría común e indivisible de todos los españoles”, amb un matís de tolerància paternalista envers el deix folklòric català.

Tanmateix, una part de la societat catalana ha mutat. Ha desconnectat. Ha trencat el cordó umbilical. La metròpoli ha perdut una part de la seva colònia. No administrativament, perquè en continua tenint el control absolut, com demostra cada dia amb abusos de poder arbitraris en l’àmbit legislatiu i judicial, sinó a efectes de vinculació emocional. El que vincula una part de la societat catalana amb l’Estat espanyol ja no és la voluntarietat. Han deixat de ser ciutadans per passar a ser súbdits. La relació ja no es basa en un pacte volgut entre iguals, sinó en una imposició coercitiva. El subjecte individual perd allò que essencialment l’humanitza, que és la capacitat de decidir lliurement, en aquest cas com es vol articular com a subjecte col·lectiu. El xoc entre legalitat i legitimitat està servit.

La sentència del judici marcarà un nou punt d’inflexió en el “procés”, però en cap cas un punt final com potser alguns esperen des de la perspectiva unionista. La “carpeta catalana” és un procés en continu, que no té un final concret, perquè és l’evolució d’un poble, el català, al llarg de la seva història mil·lenària. Un poble, una part del qual ha mutat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.