És la llengua

Sense llen­gua no hi ha nació. Sense nació no hi ha país. Sense país no hi haurà mai estat. I sense estat la llen­gua patirà per sobre­viure. Per això n’hi ha que van per la llen­gua. Perquè apa­gar la llen­gua dilu­eix la nació, esborra el país i fa avor­tar la ges­tació de l’estat. L’assi­mi­lació política implica el geno­cidi lingüístic, la bana­lit­zació i folk­lo­rit­zació cul­tu­ral i la dis­gre­gació social. Tot, degu­da­ment ama­nit per l’ofec econòmic, via espoli mate­rial o fis­cal. Un cer­cle virtuós con­tras­tat amb el colo­ni­a­lisme clàssic euro­peu, i espe­ci­al­ment amb el nos­trat colo­ni­a­lisme cas­tellà, dili­gent­ment apli­cat als Països Cata­lans amb tan bons resul­tats al País Valencià i a les illes Bale­ars. No en va el colo­ni­a­lisme cas­tellà té una llarga experiència acu­mu­lada, amb una tra­jectòria de més de 500 anys, des de finals del segle XV, amb el que avui ano­me­nem “països lla­ti­no­a­me­ri­cans”, per no dir-ne “ter­ri­to­ris mas­sa­crats a cops d’espasa i de creu”, que no queda tan polit en els lli­bres d’història.

A Cata­lu­nya, l’estratègia no els ha aca­bat de fun­ci­o­nar, mal­grat la insistència de segles, per diver­sos motius. Un de fona­men­tal ha estat per la resiliència lingüística del català. La llen­gua cata­lana ha mos­trat una capa­ci­tat de super­vivència gai­rebé inau­dita i, con­tra tot pronòstic, ha resis­tit embats de tota mena per man­te­nir-se viva gràcies a la tos­su­de­ria èpica dels seus par­lants.

El català és la pedra angu­lar de la consciència col·lec­tiva naci­o­nal. La clau de volta de la nos­tra iden­ti­tat com­par­tida. El pal de paller de la nació, i per tant del país, i per tant d’un hipotètic futur estat. La llen­gua és el punt de tro­bada després del des­encís gene­ral del 2017 ençà. La llen­gua és l’espai comú de retro­ba­ment després del reple­ga­ment per la frus­tració acu­mu­lada. És la llen­gua, una vegada més.

Arreu del país, grups auto­or­ga­nit­zats de per­so­nes, cons­ci­ents d’aquesta importància crítica de la llen­gua, estan dina­mit­zant una sèrie d’actes que, sota el parai­gua de la marca Cor­re­llen­gua, rei­vin­di­quen l’ús del català com a llen­gua de comu­ni­cació pre­fe­rent en tots els actes de la vida quo­ti­di­ana. A Reus, el dis­sabte 26 d’octu­bre, mal­grat la pluja, més de 2.000 per­so­nes es van reu­nir a la plaça de la Lli­ber­tat per par­ti­ci­par en el #Cor­re­llen­gua­Reus2024. L’esde­ve­ni­ment va rebre el suport de més de 150 enti­tats de la ciu­tat i de tota la comu­ni­tat edu­ca­tiva, amb l’adhesió de totes les esco­les públi­ques i con­cer­ta­des. De fet, el Cor­re­llen­gua de Reus va pivo­tar jus­ta­ment sobre les esco­les, on es van orga­nit­zar un con­junt d’acti­vi­tats amb alum­nes de tots els cur­sos per tre­ba­llar la cons­ci­en­ci­ació al vol­tant de la neces­si­tat, i la urgència, de nor­ma­lit­zar l’ús del català entre els infants i ado­les­cent, espe­ci­al­ment fora de l’aula, al pati i en els àmbits de relació infor­mal. El futur del català, i per tant, com dèiem, de la nació, del país i d’un hipotètic estat, reque­reix que el sis­tema edu­ca­tiu assu­meixi i es faci seu amb efec­tes pràctics el repte de posar la qüestió del català al cen­tre del procés edu­ca­tiu. Sí, és la llen­gua.