Els plats pel cap

Temps enrere la paraula de moda en política era escenificar. Es tancaven uns acords, en públic o en privat, i després s’havien d’escenificar. “I això que hem acordat, ara com ho escenifiquem?”, es preguntava tothom en acabar una reunió. No es tractava només de com dur a la pràctica un acord; es tractava, sobretot, de com es feia perquè els electors ho entenguessin i assumissin la decisió gairebé com si fos seva. Ara d’això en diuen el relat. Una determinada formació política pren uns acords i després, acabada la reunió, es pregunten com tirar-lo endavant per fer que el seu relat sigui el que s’imposa al dels adversaris. És important, el relat que es fa de les coses (l’escenificació, vaja) perquè va directament a la vena de l’elector. Si l’elector assumeix com a seves les tesis dels seus líders, oli en un llum; perquè ja no són receptors del missatge sinó que es converteixen també en emissors. Tot això ve al cas i m’ha passat pel cap en seguir aquesta tan interessant com lamentable batalla entre JxCat i ERC arran de la Diputació de Barcelona. És important. I en aquest cas, tenen doble feina: perquè han d’imposar primer el relat entre els seus, i després a la societat en general. I per això s’hi val tot i han posat tots els seus relators mediàtics a treballar. JxCat col·loca com a missatge la deslleialtat d’ERC amb el procés en haver pactat amb el PSC en alguns ajuntaments (cosa que també han fet ells); i ahir ERC oferia fins i tot la presidència de la Diputació a JxCat amb l’argument que aquest no és un organisme qualsevol i que per això JxCat els ha de triar a ells i no al PSC com a socis. A mi em sembla que les dues formacions independentistes ja ho saben, que no hi ha gaires possibilitats (jo diria que cap ni una) que es posin d’acord. No hi ha unitat estratègica i ara del que es tracta és de guanyar això que en diuen el relat. Sobretot, cadascú a casa seva. Perquè, vist tot plegat, el risc és que els engeguem a dida a tots (cosa que no ens hauríem de permetre amb presos i exiliats). Em pregunto on és l’esperit de l’1-O. Ens cal recuperar-lo. I urgentment. Perquè mentrestant, amb capítols com aquests, tenim la independència que ens mereixem.