Drets que fan nosa

Defenso aquests drets; si no li agraden, en defenso uns altres. Així negocia Pablo Iglesias la seva entrada al govern espanyol amb Pedro Sánchez, una cadira que significaria en gran mesura el seu salvavides polític. Ens venien Podem com el gran aliat a l’Estat del dret a l’autodeterminació; subratllaven que milions de persones a la resta de l’Estat votessin una força partidària de resoldre el conflicte català en un referèndum, però a l’hora de la veritat, per una plaça al Consell de Ministres, diu El País que el líder podemita està disposat a firmar la renúncia a aquesta reivindicació: ofereix adaptar-se a l’estratègia negacionista de Pedro Sánchez, que a la pràctica és més que similar a la de Mariano Rajoy. ¿Per què es va presentar el perfil més sobiranista que queda entre els comuns, Jaume Asens, com a cap de llista a les espanyoles? Com deuen ser els cafès entre Iglesias i Asens: “Yo renuncio a la autodeterminación, de pedir un referéndum te encargas tú.” Potser ni això: ahir el portaveu del partit d’Ada Colau, Joan Mena, aparcava també el dret a l’autodeterminació: “Nosaltres no tenim línies vermelles. El que volem és asseure’ns a negociar amb el PSOE i que ens digui quina és la seva posició.” Quina manera de defensar un dret. I quina manera de preparar-se per a les eleccions al Parlament, quan vinguin, o per a una repetició electoral a l’Estat. Després d’acceptar els vots de Manuel Valls per retenir l’alcaldia de Barcelona, la renúncia podemita a l’autodeterminació confirma el final de l’ambigüitat d’aquest espai, que a Catalunya està en liquidació (ICV va acordar el cap de setmana presentar un concurs de creditors). Davant d’una cadira, hi ha drets que els fan nosa. Ja ho va viure el PSC fa uns anys amb el seu ara sí-ara no a un referèndum. Iglesias assegura que si entra al futur govern espanyol serà lleial a Sánchez; és a dir, serà més lleial a Sánchez que als seus propis principis, perquè, si al líder del PSOE no li agraden, en té uns altres.