Pornografia i adolescència

En l’adolescència

dels que passem de la cinquantena jugàvem a màquines, rebuscàvem les revistes porno que els adults amagaven i miràvem d’ingerir més quantitats d’alcohol de les permeses. O sigui, salvant les distàncies, el mateix que fan els adolescents en l’actualitat. Jugar a màquines –quina expressió més pretecnològica escoltada ara!– volia dir polsar una tecla per fer córrer damunt un tauler de coloraines vidrades una piloteta metàl·lica que sumava punts fins arribar a l’anhelada suma del milió. Ja aleshores es tractava d’un entreteniment tan addictiu com car perquè les partides eren curtes i la màquina engolia les monedes de 25 fins que t’escurava les butxaques. Sí, han passat els anys i les generacions i es pot dir que estem exactament allà mateix, tot i aquesta mena d’estat d’alarma permanent que ens hem autoimposat pares i mares a l’hora de fiscalitzar l’oci dels nostres fills. Bé, exactament allà mateix no, perquè no es pot negar una certa millora en el control toxicològic i un augment significatiu de la qualitat del consum. Els adolescents d’ara troben cinema sexual al mòbil i mil perills més a les xarxes però els tenim geolocalitzats a cada segon. Abans la pornografia ens arribava a través de revistes de segona mà rebregades amb escenes francament millorables, sobretot comparades amb l’alta definició actual. Abans, al final de l’àpat dels casaments els nuvis repartien cigarretes entre els més petits i es feien fotografies per immortalitzar-ho. Abans, els pares ens posaven vi a la taula del menjador i ens deixaven desaparèixer tot un dissabte mentre tornéssim sencers i no féssim res que els avergonyís. Vam créixer en aquest entorn de sordideses sense ser-ne conscients, venint com veníem d’una infantesa plena d’excessos consentits i socialment ben vistos, i en vam sortir indemnes, o almenys això ens agrada pensar. En canvi, ens neguem a acceptar que, igual com nosaltres, els nostres fills poden sobreviure a la jungla que els ha tocat sense la nostra ombra emprenyadora.