Pornografia i adolescència

En l’ado­lescència

dels que pas­sem de la cin­quan­tena jugàvem a màqui­nes, rebuscàvem les revis­tes porno que els adults ama­ga­ven i miràvem d’inge­rir més quan­ti­tats d’alco­hol de les per­me­ses. O sigui, sal­vant les distàncies, el mateix que fan els ado­les­cents en l’actu­a­li­tat. Jugar a màqui­nes –quina expressió més pre­tec­nològica escol­tada ara!– volia dir pol­sar una tecla per fer córrer damunt un tau­ler de colo­rai­nes vidra­des una pilo­teta metàl·lica que sumava punts fins arri­bar a l’anhe­lada suma del milió. Ja ales­ho­res es trac­tava d’un entre­te­ni­ment tan addic­tiu com car perquè les par­ti­des eren cur­tes i la màquina engo­lia les mone­des de 25 fins que t’escu­rava les but­xa­ques. Sí, han pas­sat els anys i les gene­ra­ci­ons i es pot dir que estem exac­ta­ment allà mateix, tot i aquesta mena d’estat d’alarma per­ma­nent que ens hem autoim­po­sat pares i mares a l’hora de fis­ca­lit­zar l’oci dels nos­tres fills. Bé, exac­ta­ment allà mateix no, perquè no es pot negar una certa millora en el con­trol toxi­cològic i un aug­ment sig­ni­fi­ca­tiu de la qua­li­tat del con­sum. Els ado­les­cents d’ara tro­ben cinema sexual al mòbil i mil perills més a les xar­xes però els tenim geo­lo­ca­lit­zats a cada segon. Abans la por­no­gra­fia ens arri­bava a través de revis­tes de segona mà rebre­ga­des amb esce­nes fran­ca­ment millo­ra­bles, sobre­tot com­pa­ra­des amb l’alta defi­nició actual. Abans, al final de l’àpat dels casa­ments els nuvis repar­tien cigar­re­tes entre els més petits i es feien foto­gra­fies per immor­ta­lit­zar-ho. Abans, els pares ens posa­ven vi a la taula del men­ja­dor i ens dei­xa­ven des­a­parèixer tot un dis­sabte men­tre tornéssim sen­cers i no féssim res que els aver­gonyís. Vam créixer en aquest entorn de sor­di­de­ses sense ser-ne cons­ci­ents, venint com veníem d’una infan­tesa plena d’exces­sos con­sen­tits i soci­al­ment ben vis­tos, i en vam sor­tir indem­nes, o almenys això ens agrada pen­sar. En canvi, ens neguem a accep­tar que, igual com nosal­tres, els nos­tres fills poden sobre­viure a la jun­gla que els ha tocat sense la nos­tra ombra empre­nya­dora.