Treballadors emprenyats

És un cartell molt encertat per al tipus de negoci que anuncia –una botiga de matalassos– però ara mateix, a les portes de la reducció de la jornada laboral per llei, amb la patronal i la dreta arronsant una vegada més el nas davant les conquestes proletàries, resumeix molt bé la resignació assalariada que sempre ha regit el capitalisme: “El dia per treballar, la nit per dormir.” Afortunadament, la conciliació familiar, la negociació col·lectiva, el salari mínim o els contractes sense l’atomització infinita són eines que al llarg del temps els agents socials, o sigui empresaris i sindicats, han acabat incorporant, fins al punt que de mica en mica, i cada vegada per a més empleats, el dia serveix per a alguna cosa més que per pencar. La reducció de la jornada laboral que de moment la ministra de Treball, Yolanda Díaz, té aparaulada amb la UGT i CCOO s’emmarca en el sempre complicat embat dels de sota per obligar els de dalt a acceptar drets laborals, i és enmig d’aquestes aigües turbulentes que els populars d’en Feijóo gallardegen de pescar vots provinents de la classe treballadora. Els peons votant els señoritos, abraçant l’os dretà encara que després, amb les seves contrareformes, els esquinci vèrtebres i lligaments. Un misteri que ni la mateixa dreta comprèn i que en realitat té una explicació prou clara: els obrers que acaben votant el PP –com els demòcrates que acaben votant Trump o les dones que acaben votant Vox– no són persones estúpides sinó emprenyades. Per això farien bé de no tractar-los-hi, d’estúpides, començant pel president de la CEOE, Antonio Garamendi, que troba “dictatorial” que el govern pacti amb els sindicats sense la patronal, però quan és la patronal la que ho fa amb el PP d’esquena als sindicats és contribució responsable a l’estabilitat. O el mateix Feijóo, tan espavilat que davant la proposta ministerial de passar a 37,5 hores només va ser capaç de dir que si cal reduir la jornada “lògicament” ha de ser per treballar menys dies però més hores. Des de l’edat de l’alletament, ens han fet creure que el treball ens dignificava, però, tal com ja va quedar dit aquí mateix una altra vegada, treballar no dignifica, treballar desgasta, i la sort la tenen els que no ho han de fer per viure.