Bous i paons

Feia molt de fred i havia nevat molt. El Lleó, elegit rei, passava molta fam. El Bou, que, pels seus mèrits, havia arribat a conseller reial, a causa de la seva sinceritat es va crear un enemic poderós: na Renart, la Guineu malvada, l’altra consellera que, per venjança, va obligar el Paó esporuguit que digués al rei que al Bou li pudia molt l’alè, senyal que li quedava poc temps de vida.

La Guineu va dir al rei que endrapés el Bou per alleugerir tanta gana, però el Lleó s’hi negava puix l’havia servit amb lleialtat i era digne de confiança. Tanmateix, la Guineu, amb les seves males arts, va assegurar al rei que el Bou s’avindria a ser cruspit. Després digué al Bou que s’oferís dòcilment al Lleó perquè aquest, davant tan gran oferta, seria magnànim i no li faria cap mal. Posteriorment, davant la Cort, el Corb, conxorxat amb la Guineu, es va oferir per ser menja per al Lleó. La Guineu digué que aquella no era carn bona. La Guineu també s’oferí, però el Corb digué que aquella carn tampoc no era bona. L’enze del Bou digué: “Mengeu-me”, i ja us podeu imaginar el final.

Molt resumit, aquest és un dels molts episodis significatius del conegut com a Llibre de les Bèsties de Ramon Llull. A part que hauria de ser una lectura obligada (el desconeixement dels nostres clàssics antics i moderns fa que com a societat puguem caure estúpidament barranc avall), Llull, enaltint el simbolisme negatiu d’alguns animals, ens mostra com les nostres reaccions actuals (almenys les que apareixen majoritàriament als mitjans de comunicació catalans) són pròpies de la ingenuïtat del Bou que s’aboca al sacrifici, enganyat per aquells que treballen per al seu únic benefici, i la por del Paó que hi col·labora per salvar el coll.

Ho vam veure quan els nostres presos polítics van fer cap a la gola del llop i ara també en les reaccions contra els moviments del CNI espanyol en els tràgics atemptats de l’agost del 17. N’hi ha que fins i tot han demanat que el CNI expliqui la veritat del que sabien. No es pot ser més Bou. És que tots aquests que tenen boca no saben que tots els estats del món tenen serveis d’intel·ligència des d’èpoques pretèrites amb la finalitat de protegir el propi estat de tota amenaça externa i interna? I no cal dir que, des del punt de vista de l’Estat espanyol, la independència de Catalunya per a ells és una amenaça a tots els nivells (sobretot els econòmics). No saben que el secret d’estat neix amb l’origen del mateix estat com una organització de poder? Quelcom que sembla que no varen tenir present segons qui, quan, en teoria, s’havien de fer segons quines estructures.

Els EUA, després dels atemptats de l’11-S, van declarar sense embuts que davant la seguretat nacional violarien, si calia, els drets i les llibertats dels seus ciutadans. A la hipòcrita Europa asseguren que aquestes llibertats es respecten, però tots sabem que feta la llei, feta la trampa.

El CNI, hereu directe del fosc Cesid farcit de franquisme, basant-se en la llei 11/2002, del 6 de maig, és un intent de democratitzar un organisme que, per maquillatge que s’hi aboqui, no pot ni serà mai transparent. Amb franquesa: que el CNI estigui sotmès a control parlamentari, encara que ens vulguin fer creure el contrari, és garantia d’alguna cosa? Que la nostra estimada Sala Segona del Tribunal Suprem designi un magistrat que autoritzi o negui segons quines operacions d’aquest servei, ens pot fer creure que explicarà res en contra de la sagrada unitat d’Espanya?

El control polític o judicial d’un servei secret és una mascarada. Arreu, davant la matèria reservada, el secret d’estat, cap òrgan judicial no hi pot res.

Si llegíssim més Llull, faríem les analogies necessàries per poder descobrir que a Espanya (inclosa Catalunya) hi ha Lleons, Guineus, Corbs i tota mena de feristeles que no sabem fins a quin punt treballen per als serveis d’intel·ligència, o els seus cosins germans que també hi ha als tres exèrcits, la Guàrdia Civil i la Policía Nacional.

És evident que el fet de no tenir el poder real durant anys, ha convertit el català mitjà en un personatge lul·lià, barreja d’ingenu i coquí, entre un bou amb bona veu però excessivament crèdul i un paó vanitós però excessivament temorenc. Això fa que es diguin certes ximpleries constantment i també ha fet que, per no voler-se embrutar les mans construint clavegueres, encara siguem una regió/colònia d’Espanya. El Llibre de les Bèsties té una frase mítica que ho resumeix tot plegat, una veritat que en els nostres dies de bonisme baratet no es vol contemplar: “L’home és la més mala bèstia i la més falsa que sia en aquest món.”