Al setembre tot canvia

Pedro Sánchez és un polític que ha perdut la por al risc. La seva trajectòria recent és de vertigen: va escapolir-se dels escàndols de Caja Madrid tot i ser-ne conseller, va sobreviure a la traïció dels companys de partit que van defenestrar-lo a instàncies de l’establishment espanyol, va renéixer en unes primàries inusuals i va sortir victoriós del triple salt mortal d’unes eleccions innecessàries amb l’excusa del bloqueig als pressupostos. Amb aquests antecedents, Sánchez no té por d’unes noves eleccions. Les enquestes li diuen que pot millorar en vots i en escons, per la qual cosa només acceptarà una coalició en forma de rendició incondicional dels partits que li donin suport. El perill d’una reconfiguració de l’espai de les dretes per treure més profit de les regles electorals és un risc eventual que Sánchez estarà encantat d’entomar.

Mentrestant, l’independentisme té un mes sencer per avaluar quina ha de ser la seva posició si hi ha un nou intent d’investidura al setembre. Amb la proximitat de les sentències dels líders i activistes independentistes, creixeran els incentius per a un bloqueig que –tot i la vulneració democràtica de la suspensió de diputats que alteren les majories– és a les seves mans. Si l’independentisme català i basc voten en contra, no hi ha investidura possible.

Unes eleccions espanyoles el 10 de novembre comencen a ser una possibilitat real a l’horitzó. Unes eleccions amb les condemnes més injustes i més severes que poden excitar les bases independentistes i mobilitzar-les per superar –d’una vegada per totes– el 50% dels vots emesos. La greu inestabilitat de la política espanyola –que s’explica en gran part per la seva incapacitat per resoldre el conflicte amb Catalunya– pot obrir una nova oportunitat a l’independentisme català. Convindria aprofitar aquestes setmanes de calor per traçar una estratègia comuna. Un independentisme fort davant una Espanya en crisi política permanent pot accelerar un procés que ara per ara sembla estancat.