Salvem Campins

Arran d’una carta oberta d’un llibreter de Terrassa, que era una mena de SOS desesperat, fa poques setmanes els informatius de TV3 van fer un reportatge sobre els locals comercials buits. Les estadístiques indiquen que en són uns trenta mil a Catalunya els que resten amb les persianes abaixades o tapiats, mentre el llibreter lamenta que el comerç per internet “desertitzarà de comerç les nostres ciutats”. Vist tot això des d’un poble no es pot evitar deixar anar que les ciutats i el comerç on-line, rai. En els nuclis petits no han pas desaparegut les botigues de roba, queviures, mobles i electrodomèstics perquè ara ens ho enviïn a casa, sinó que ja van començar a plegar veles quan nosaltres, atrets per la varietat i els preus, ho anàvem a buscar al Zara, al Carrefour, a l’IKEA i al MediaMarkt. Al marge dels avantatges immediats per al consumidor, aquest model fomenta la desigualtat, aprimant les classes mitjanes per engreixar unes maquinàries immenses que es basen en el treball precari i que converteixen molts pobles en una mena d’urbanització residencial. És difícil sortir d’aquesta roda, però com a mínim hi ha qui ho intenta. Dies enrere anava caminant per Campins quan, mirant dins d’un bar, vaig veure-hi rere la barra en Miquel Barnola, antic alcalde campinenc i treballador de banca. Sorprès pel seu canvi de professió, vaig creuar la porta per anar a saludar-lo mentre ell exclamava: “No és el que sembla!” Em va explicar que després que tanqués el petit supermercat i dos bars, tot havia quedat ben mort, així que es va crear una associació anomenada Salvem Campins per pal·liar-ho. Compten amb un centenar de socis que ofereixen treball voluntari per regentar la cafeteria que, a més, té un petit racó amb els queviures més bàsics. Per qui no ho sàpiga, Campins no és pas en una vall recòndita dels Pirineus, sinó als peus del Montseny, a pocs minuts de Sant Celoni, i una part significativa del seu mig miler d’habitants treballa a Barcelona. Que tinguin sort.