El repte de la burgesia

Ho venia a dir ben clar l’informe de la Cambra de Comerç de Barcelona censurat per l’anterior junta directiva: una Catalunya independent seria més rica, més justa, més social i més solidària.

Tenim dos sectors industrials o burgesos diferents. Uns generen riquesa de debò, exporten a tot el món, són moderns i internacionals, accepten el repte de plantar cara per abatre l’arcaic i corrupte Estat espanyol, que ens considera una llimona que el fisc esprem tant com pot. L’altre sector és una burgesia en regressió que viu a Catalunya però pensa de i per Madrid. Una burgesia per nocta, poruga, sovint inculta, que pretén obviar, els tem, els petits i mitjans empresaris així com els actius sectors econòmics que han guanyat les darreres eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquesta burgesia per nocta, elitista, de coll estirat, és centralista barcelonina, no veu l’horitzó esperançat d’un present que demana pas amb la il·lusió de crear un millor futur col·lectiu amb la independència.

La nova burgesia industrial no és només la Pimec o les diverses entitats empresarials del país o les cambres de comerç de tot el territori, sinó que són tots els nuclis socials que es fan dignes hereus del millor de la burgesia catalana del passat, previ, això sí, al franquisme. Fent un retrat apressat diríem que són la gent melòmana i culta del Liceu i del Palau de la Música, dels burgesos industrials que són per totes les ciutats i comarques el país. Siguin actius empresaris del sector industrial, comercial, agrari, ramader, turístic o de serveis.

Una burgesia innovadora moderna cosmopolita que va veure que no era res el model Duran i Lleida. Un Duran que ha estat l’enterramorts d’Unió Democràtica de Catalunya, un dels partits més dignes de la història contemporània de Catalunya durant la guerra civil o en el període de resistència contra el franquisme. El vell partit democratacristià, nacionalista català, de Carrasco i Formiguera, de Joan Sales, d’en Coll i Alentorn, etc.

Els burgesos innovadors no van fer cas dels poderosos impulsors de la dreta extrema xenòfoba, la que va potenciar Cs i Albert Rivera –qui va començar escandalitzant presentant-se despullat per donar senyals descarades d’ambició sense límits, ni sòlids principis–. Molt aviat van veure el no-res que era Valls, més enllà de voler ser un fre a l’independentisme i a la Colau. Només la burgesia per nocta els va fer cas, d’aquesta només n’hi ha a Barcelona. Per això, posteriorment a tot allò afirmat en campanya, ha estat possible el pacte d’oprobi Colau, Valls i PSOE.

A la Catalunya litoral, a la metropolitana, a la muntanya o a la plana, es compleix aquella realitat històrica que ve de la nit dels temps. Catalunya i Barcelona són una mateixa cosa, es completen i realitzen com vasos comunicants; el voler pretendre el contrari és propi d’ignorants, és pretendre anar contra la història, l’economia, la cultura i el sentit profund de la gent. Per això els encauats al Foment, burgesos per nocta, veuen enemics i fantasmes a tot arreu en no entendre els canvis de la complexa i dinàmica societat catalana, el pas ferm dels nous sectors burgesos o industrials.

Els sindicats majoritaris perden pes per no seguir el compàs, el bategar, les reivindicacions de la població catalana. Per ser estructures velles, lligades a la Transició i el règim del 78. Trencat el nus de la por a l’Estat espanyol, amb la il·lusió col·lectiva majoritària de llibertat, progrés i independència tots els països que han arribat on som ara els catalans l’han aconseguit. No som pas diferents de la resta. Ans el contrari, el món actual ens és més propici que el passat.

La burgesia innovadora catalana ha optat per fer un pas endavant. Igual està passant en el món sindical, en l’universitari, en el cultural, en el social, en tots els àmbits. La raó és fàcil d’entendre: l’independentisme català és un fenomen interclassista, el més global i general que pot existir. És generat per la gent, pel poble, va de baix cap dalt. Més enllà de les decepcions per l’actuació dels partits, pactes surrealistes o misèries de la política quotidiana té una força creixent. És un subjecte polític nacional estatal i internacional amb un present fort i un futur que malgrat tots els imponderables té una fita a assolir perquè així ho volen la gran majoria dels seus ciutadans.