Moto aviciada

La moto és una espècie pro­te­gida? Quan Europa ens con­demna per l’alta con­ta­mi­nació a Bar­ce­lona, experts i auto­ri­tats d’aquí renyen els auto­mo­bi­lis­tes. Els moto­ris­tes, no. Quan els via­nants es quei­xen dels vehi­cles que cir­cu­len per la vorera, asse­nya­len bicis i pati­nets de tota mena. Les motos no són objecte de queixa. En aquesta mena d’infracció, el moto­rista és una cri­a­tura avi­ci­ada? A més d’ento­mar fums de motos des­cu­ra­des, bar­ce­lo­ni­nes i bar­ce­lo­nins són con­des­cen­dents, tole­rants, mise­ri­cor­di­o­sos o resig­nats amb el moto­rista que cir­cula, asse­gut i en marxa, per la vorera. És el vici del mal­criat que vol estal­viar-se semàfors i fer dre­cera per arri­bar fins a la porta del res­tau­rant, del vestíbul de l’ofi­cina o de l’escala on viu l’àvia que li ha pre­pa­rat el dinar. Pot­ser això explica que algu­nes àvies, mares i tie­tes facin els ulls gros­sos amb els moto­ris­tes arro­gants i egois­tes que enva­ei­xen espai urbà reser­vat a via­nants. Els ciclis­tes, espècie més modesta, no tenen tan­tes padri­nes. La sobre­pro­tecció de la moto pot­ser està moti­vada pel lloc pri­mi­cer que ocupa aquest vehi­cle en l’ima­gi­nari patriòtic. Cata­lu­nya és de fa anys la pri­mera potència mun­dial en cam­pi­ons, cons­tants i indis­cu­ti­bles, en totes les moda­li­tats de moto­ci­clisme de com­pe­tició. No és aliè a aquest feno­men el fet que, de fa més temps, a Cata­lu­nya han nas­cut mar­ques pres­ti­gi­o­ses i popu­lars de motos. L’orgull naci­o­nal per èxits espor­tius i indus­tri­als no ha de com­por­tar que con­ver­tim els incívics en con­sen­tits.