Una faula en imatges

El tracte ha estat aquest: ja que he acabat les vacances abans que ell, hauré d’enviar-li cada dia una selfie perquè sàpiga que el tinc present. No sé exactament com dir-ne, però selfie no m’agrada. És una paraula que xiuxiueja, com si tingués males intencions o, com a mínim, es proposés entabanar-te. Fer-te tu mateix un retrat, com si fos un altre qui hagués tingut l’ocurrència de mirar-te, ja és una forma d’engany, de manera que potser hi escau un nom esnob i diagnòstics acusadors com ara narcisisme, compulsió autobiogràfica o exhibicionisme massiu. En tot cas, les primeres fotografies que em faig són crims en grau de temptativa: provo de somriure i semblar natural, semblar-ho només, perquè estant sola a casa no rius així, com una ximple, o aixeco la mà com si saludés, però enlloc d’això qualsevol diria que estigui comptant quants retrats fallits porto. He començat fent-me’n al lavabo, davant el mirall, fins que he recordat que Ingrid Guardiola, a L’ull i la navalla, ja advertia de la freqüentació libidinosa dels banys en els orígens de l’autofoto, abans que els dispositius permetessin enfocar la càmera cap a un mateix i prescindir, per tant, de “l’aliat eròtic” del mirall. És un avenç que no valoro tant, però, com el descobriment del temporitzador, aquest compte enrere que et dona marge per agafar distància i compondre’t. És sorprenent com relaxa les faccions el sol fet d’alliberar el braç: et calen moltes menys provatures abans no obtens una imatge que se t’assembli.

Però aquestes són fotografies destinades a un fill, i la vanitat no hi és del tot pertinent. Busco més aviat fer-lo riure, entendrir-lo, invitar-lo a la complicitat, encara que la mare hi surti torta i moguda, fent una ganyota, vestida d’estar per casa o de manera estrafolària, enfundada dins l’anorac de plomes, amb caputxa i tot, encorbada al vestíbul com si avancés enmig d’una tempesta de neu. Cada matí escenifico per a ell una ficció de l’enyorament: avui li envio una fotografia jugant amb els seus clics a la taula del menjador, l’endemà em retrato amb la samarreta del seu equip de futbol, i l’altre m’enterro al sofà encerclada pels seus peluixos preferits. En alguna, m’hi faig sortir estenent la roba a la galeria o mirant les musaranyes, però aquestes descobreixo que l’emocionen poc. No em vol a mi, sinó a mi recordant-lo a ell, una altra classe de selfie, per tant, una memorabilia del meu dia a dia transformat per la seva absència, pel fet de no poder buscar-lo sinó en la seva roba i els seus joguets, a través dels quals construeixo la faula d’aquesta mare feinera que, mentre fa comèdia per entretenir el fill, s’adona que les imatges, com deia també Ingrid Guardiola, són “germanes de la meravella i filles de la nostàlgia”.