Els i les coses

En anglès no tenen aquest pro­blema: els objec­tes no hi tenen gènere. Em pre­gunto quan van començar, els romans o els par­lants del llatí popu­lar –no m’agrada dir-ne llatí “vul­gar”, perquè ser vul­gar és una altra cosa–, a veure trets feme­nins en una taula o en una cadira, o trets mas­cu­lins en un lli­bre o en un semàfor. Em costa expli­car-m’ho, i m’agrada que em costi. M’agrada que sigui tot així de boig. Si ho pen­sem bé, és molt irra­ci­o­nal i fins i tot sur­re­a­lista que algú es dediqués a posar sexe als objec­tes. He dit abans, per cert, que en anglès no els passa això: bé, excepte amb els vai­xells. Els angle­sos van deci­dir que els vai­xells tin­gues­sin sexe femení, i per tant si el Tita­nic s’enfonsa, per ells és “she”. Deu tenir a veure amb el nom que posa­ven els pes­ca­dors a les bar­ques, que devia ser sem­pre de dona, no ho sé. Però aquí rau l’excepció de la fre­dor neu­tra­lit­za­dora dels angle­sos amb els objec­tes, i és l’única excepció que fan. Nosal­tres, en canvi, no tenim cap “it”. Nosal­tres veiem tau­les amb fal­di­lles i rellot­ges amb bigo­tis.

De fet, m’agrada que siguem així d’ani­mis­tes. “L’ànima de les coses”, glos­sava Sagarra. És difícil de creure que aques­tes deci­si­ons sexu­a­lit­zants s’esca­pin del tot d’una apro­xi­mació a l’ànima dels objec­tes, a allò que ens ins­pi­ren o ens evo­quen, el seu espe­rit, la seva per­so­na­li­tat. El gènere els dona per­so­na­li­tat, fins i tot si és her­ma­fro­dita, com és el cas d’“el mar” i “la mar”. Posats a esco­llir, jo hau­ria pre­fe­rit dir “la mar” com els bale­ars o els fran­ce­sos, però aquí, a Bar­ce­lona, sem­bla­ria poca cosa més que un poeta frus­trat. La pri­ma­vera i les sub­següents esta­ci­ons es van alter­nant el gènere, i això en català, perquè en cas­tellà només la pri­ma­vera aguanta amb un parell d’ova­ris. Els mesos i els dies de la set­mana són tot home­nots virils, amb el bonic que seria tenir una diven­dres dedi­cada a Venus. I per quins set sous els cas­te­llans veuen penis i tes­ti­cles a una sabata i els cata­lans li veiem vulva i pits. O per què nosal­tres veiem un canell i ells una nineta, o nosal­tres tenim les dents i ells uns tes­tos­terònics ivo­ris. Em té abso­lu­ta­ment mera­ve­llat que els fran­ce­sos vegin “una cotxe” i els ita­li­ans “la matí”. I des de quan l’aire o el vent poden tenir un gènere deter­mi­nat, o la terra, o la nit i el dia, o els ambi­va­lents estels i estre­lles? Evi­dent­ment això suposa un esforç suple­men­tari per a par­lants saxons o germànics o asiàtics, perquè al damunt d’apren­dre el voca­bu­lari han de pro­var de deter­mi­nar si aquell objecte és home o dona, la qual cosa, com és prou com­pro­va­ble, no obe­eix a gaire lògica. De fet, és direc­ta­ment demen­cial. I d’aquí es deri­ven les ino­bli­da­bles referències de Cruyff a “el peloto” o a “el par­tida”, i amb el cap ben alt i sense immu­tar-se, perquè a qui li importa si una pilota pixa asse­guda o dreta. A quin psicòpata li pot impor­tar el gènere o fins i tot els cos­tums sexu­als d’una pilota o d’un xupa-xup.

Tot aquest debat sobre “els i les”, sobre la lingüística de gènere, agafa dimen­si­ons molt més malal­tis­ses si ens plan­te­gem per què no podem seure en un cadiro o men­jar una préssega. I per què no hauríem de poder? Si fle­xi­bi­litzéssim tot això fins a aquest extrem, ens estal­viaríem situ­a­ci­ons gro­tes­ques com els de “els i les per­so­nes”, com he sen­tit jo mateix en viu i en directe. I qui ho diu, que la cafe­tera no se sent bise­xual i que viu atra­pada en un cos –més aviat en una ànima– que no li cor­res­pon? Qui ha con­dem­nat la meva filla a dir “el pla­neta” quan ella porta tota la infan­tesa dient, amb tota la lògica, “la pla­neta”? On és el Coro­mi­nes que ens pugui indi­car en quin moment fins i tot vam mas­cu­li­nit­zar tots els colors de l’arc de Sant Martí, o vam femi­nit­zar totes les lle­tres de l’alfa­bet sense excepció? Per què, posats a des­fer totes les rigi­de­ses lingüísti­ques de l’hete­ro­pa­tri­ar­cat, no alli­be­rem del seu jou els i les man­don­gui­lles i man­don­gui­llos? Massa tard, evi­dent­ment: cada llen­gua va con­for­mant-se amb les dèries, intuïcions, herències, trau­mes i psi­co­pa­ties del pas­sat. Del dia que un bon home o una bona dona va mos­se­gar el fruit pro­hi­bit –o la fruita pro­hi­bida– i va deci­dir, ala­bat sia Déu, que fins i tot el nom dels geni­tals tin­dria gènere. I que en la seva forma culta, el penis seria genuïnament mas­culí i la vulva ade­qua­da­ment feme­nina. Però que després ens tor­naríem bojos i, en la seva forma vul­gar –aquí sí, “vul­gar”–, l’òrgan sexual mas­culí pren­dria per­so­na­li­tat feme­nina en quasi totes les seves vari­ants. I el d’elles? Ai cony.