Vuits i nous
Pastes al tanatori
Un amic torna estranyat del tanatori, on ha anat a vetllar un mort: “La família ha servit unes pastes.” Em pregunta si ho havia vist mai. No ho havia vist mai, però ben pensat no és sorprenent. Els funerals són l’últim motiu de trobada social que ens resta. Hi havia hagut, en la vida evolutiva de les persones, moltes ocasions per reunir-se: els batejos, les primeres comunions, els casaments, els sants, els aniversaris... Als batejos de quan era petit els pares feien una recepció senzilla, a casa o en una granja. Se servia xocolata desfeta amb melindros i, si era l’estiu, orxata i gelat. El bescuit glacé era molt ben rebut. Venia la primera comunió. Els convocats eren més nombrosos perquè s’hi havia de convidar els amics del neòfit i els familiars s’anaven multiplicant. Se servien un brioix amb mantega i pernil dolç, un altre amb pernil salat, i un pastís de pasta de full farcit de carn. Els grans es feien posar xampany. Els petits passaven amb les bombolles d’un refresc. Els casaments eren més multitudinaris, amb moltes persones que molts no sabien qui eren ni d’on havien sortit perquè de sobte un estrany o una estranya s’unia a la família. Vedella amb bolets els convencionals, llagostes a la brasa els que tiraven la casa per la finestra. Un pianista tocava valsos i la gent ballava. Sembla que expliqui un conte de la Mercè Rodoreda. Recorden el costum de fer a talls la corbata del nuvi? I la núvia que llançava el ram a una amiga? Què s’ha fet d’aquelles flors? Què s’ha fet de la xocolata amb melindros? Mais où sont les neiges d’antan? Les criatures no es bategen, en la comunió no hi pensa ningú, als casaments, tràmits judicials, arriba una edat que no t’hi conviden. Pel sant del pare i la mare venia gent a casa. Sortien pastes i xampany. Em diuen que els aniversaris encara són motiu de festa entre els més petits. No m’hi esperen. Amb el pretext de la crisi s’han suprimit les recepcions institucionals. Ens resten els funerals. Els familiars i amics que s’hi apleguen fa una eternitat que no s’han vist. A la sortida, i a mesura que ens allunyem del grupet més compungit, tot són salutacions i alegries pel retrobament. Antigament els funerals havien acabat amb un sopar. Només eren exclosos del menú els animals de ploma perquè “feien festa”, m’informa en Pere Tió, consultor meu d’antics costums. Les pastes servides al tanatori, són indicatiu d’una recuperació?
El dia que vam enterrar la mare, els quatre de la família, sense humor per a res, vam anar a sopar al restaurant italià de davant de casa. L’amo, sicilià, no ens va voler cobrar de cap manera: “A Sicília els veïns nodreixen els familiars d’un mort, aquest dia.” Tot el que he explicat té o tenia un aire sicilià, “mediterrani”, si es vol. I si el recuperéssim? Seríem tots més amics.
