Refugiats

És evi­dent que el pro­blema de les actu­als ona­des migratòries és a l’ori­gen, països vícti­mes de depre­da­dors exer­ci­cis de colo­nit­zació que ara viuen soci­al­ment des­ver­te­brats, quan no en estat de pobresa i llui­tes tri­bals. Si el pro­blema és en ori­gen, la solució s’ha de bus­car a l’ori­gen, i el món benes­tant té la res­pon­sa­bi­li­tat d’inci­dir en aquesta solució.

Però la rea­li­tat mos­tra les imat­ges més crues, que no enga­nyen. La recerca impos­si­ble porta a la des­es­pe­ració i, després, al camí de fugida. Abans la inse­gu­re­tat que la ine­xistència, i la Medi­terrània asse­nyala pos­si­bles rutes d’esca­pada, tot i els perills que com­porta. Però la rica, culta i feliç Europa aixeca les mura­lles de la incom­prensió: ales­ho­res els immi­grants es des­per­ten al mig de la mar, sense camins d’anada ni de tor­nada.

Davant les cos­tes de Lam­pe­dusa, els dar­rers dies el con­flicte d’Open Arms és prou explícit. I con­tra la gene­ro­si­tat de dones i homes soli­da­ris es torna a aixe­car, més forta encara, la mísera reacció del con­ser­va­do­risme dels man­da­ta­ris euro­peus, que tanca les fron­te­res a l’acció huma­nitària. Europa, amb arrogància, es renta les mans en les aigües medi­terrànies.

Es pot par­lar de Mat­teo Sal­vini o de Car­men Calvo, dues cares de la mateixa moneda, però la rea­li­tat és el sen­ti­ment inso­li­dari de les nos­tres soci­e­tats, benes­tants i con­ser­va­do­res. Open Arms ens posa davant el mirall, qüesti­o­nant el futur col·lec­tiu: un món glo­ba­lit­zat que no sap ges­ti­o­nar les seves con­tra­dic­ci­ons i bus­car-hi solu­ci­ons basa­des en l’huma­nisme soli­dari. Open Arms ens inter­pel·la... i el vai­xell noruec Ocean Viking, amb 365 migrants, és a la cua. La con­tra­dicció con­ti­nua.