Diàleg bilateral

Pocs dies després de la moció de cen­sura a Mari­ano Rajoy que va por­tar Pedro Sánchez a La Mon­cloa, amb el suport dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, el líder soci­a­lista va defen­sar la neces­si­tat d’un diàleg bila­te­ral entre els governs català i espa­nyol. Va ser el juny del 2018. Després arri­ba­rien les dues tro­ba­des amb el pre­si­dent Torra i les bones parau­les de la vice­pre­si­denta Car­men Calvo. Aquesta petita escletxa, però, es va tan­car ràpida­ment el mes de febrer amb l’epi­sodi del rela­tor i la con­cen­tració a Madrid del PP, Ciu­ta­dans i Vox. És pos­si­ble tor­nar al diàleg? Ni el més naïf hi con­fia. Des de JxCat s’obren a pas­sar del no a l’abs­tenció a la inves­ti­dura si hi ha aquest com­promís de diàleg bila­te­ral per part dels soci­a­lis­tes. Els ho avanço: no hi serà. Durant aquests anys de procés la cadira buida, la paret, ha estat el govern espa­nyol. Des d’aquí sem­pre s’ha apos­tat pel diàleg i això no pot can­viar. Alguns s’espe­ra­ven un soci­a­lisme espa­nyol valent per encar­ri­lar una solució política al con­flicte. Error. El PSOE pre­fe­reix d’aliat Ciu­ta­dans que Uni­des Podem. Té en Josep Bor­rell i les seves males arts un dels pun­tals del seu govern en la lluita con­tra l’inde­pen­den­tisme. I ha estat evi­dent el menys­preu de Pedro Sánchez a JxCat i ERC després de les elec­ci­ons del mes de maig. El PP i el PSOE no són la mateixa cosa. Però no ens enga­nyem. Ni amb els uns ni amb els altres hi ha una sor­tida pos­si­ble. Cal tor­nar a evi­den­ciar-ho. No els ho posem fàcil.