La llengua perduda

Estava segura que era una de les poques per­so­nes que dei­xa­rien al món parau­les escri­tes en la llen­gua que va tri­gar mil anys a for­mar-se, que s’escampà cap als vol­tants la llen­gua de les cròniques, la de Ramon Llull, d’Anselm Tur­meda i d’Ausiàs March. Dei­xava al món les Car­me­si­nes, la Pla­er­de­ma­vida i la Vídua­re­po­sada. Enllà les Blan­quer­nes, els ulls blaus de les Magalís, les Ermes­sen­des i les Cate­ri­nes Albert. Eren les dar­re­res per­so­nes que escriu­rien Jofre el Pilós, Pau Cla­ris, Fon­ta­ne­lla, Casa­nova, Roger de Llúria, Aurem­bi­aix d’Urgell, Con­sell de Cent, els sants Peres més bai­xos i els sants Peres més alts, l’Arc de Tri­omf, el call gironí sota la volta gòtica més ampla del món. El palau Major i la vella cate­dral romànica enfon­sada sota terra. Mai més ningú no par­la­ria de les colum­nes d’Adrià, ni de l’Arc de Berà, ni del circ, ni del port d’Empúries. Ningú no ano­me­na­ria la serra de Tra­mun­tana ni mai més ningú no diria el nom del Piri­neu, del Balan­drau, del Cadí, de Pedra­forca. El Mont­sant ja no seria el Mont­sant i Ciu­rana no cau­ria mai més pels cin­gles, ni els ports de Beseit serien de Beseit ni Cala­ceit seria el Front d’Aragó.

Mai més hi hau­ria plors en els bran­cams, no s’enyo­ra­rien els demà, ni la rosa seria als lla­vis de ningú. Les Ben­plan­ta­des fugi­rien mar endins, els poe­tes ja no can­ta­rien cançons de clemència, ni dirien que volen atu­rar tants moments de cada dia. Mai més ningú conei­xe­ria els clots, ni els espi­gats, la llon­gada ni els ser­rants. Els caps de Creus, els caps Sa Sal. Les cale­tes d’Aigües bla­ves, dels For­nells, dels Mis­teri, ni aquell mar de Salou amb un comte-rei i l’escorta de velers.

Mai més ningú no sabrà dir freixe, ni préssec, ni pruna, ni cire­res, ni poma, ni maduixa, ni ver­do­laga, ningú més dirà fari­gola, romaní, xucla­mel, trom­pe­tes de la mort, siu­reny, ros­si­nyol i ou de reig. Ningú no sabrà dir Vila­bla­reix, ni Gui­lle­ries, ni Vila-roja, ni Gaüses. No diran el nom de la Guin­gueta, ni Gerd, ni Ur de Cer­da­nya, mai més ningú conei­xerà el nom de la mun­ta­nya d’Ame­tis­tes i encara menys el de la serra del Mont­sant. Ni el del Puig­mal, el Canigó. Les Aigüestor­tes i Sant Mau­rici s’ajun­ta­ran als Encan­tats. Ningú no dirà mai més Reguerga ni Mont­garri. Ningú pujarà mai més al Balan­drau, ni pene­trarà ningú al petit racó d’Isil.

Ningú no sabrà dir enho­ra­bona ni tan sols sabrà conèixer el nom del pali. Per dir nai­xe­ment diran una altra cosa i per dir la ranura de la mort no vol­dran embar­bus­sar-se.