Eleccions necessàries

Quina és la funció d’un govern? En ter­mes polítics la res­posta no pot estar des­lli­gada de l’exer­cici d’un lide­ratge; una res­pon­sa­bi­li­tat que, d’altra banda, també li con­fe­reix l’arti­cle 68 de l’Esta­tut d’Auto­no­mia, que en el seu punt pri­mer afirma que “el govern és l’òrgan supe­rior col·legiat que diri­geix l’acció política i l’admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat. Exer­ceix la funció exe­cu­tiva i la potes­tat regla­mentària d’acord amb aquest Esta­tut i les lleis”.

Aquesta és una legis­la­tura que va néixer sota el signe de l’excep­ci­o­na­li­tat i la pro­vi­si­o­na­li­tat perquè així ho va pro­cla­mar el mateix pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en el dis­curs d’inves­ti­dura. Les indis­si­mu­la­des i crei­xents dis­crepàncies estratègiques entre els socis de govern han fet créixer els dar­rers mesos la sen­sació que la fi de la legis­la­tura pot estar a prop. La pressió ambi­en­tal és tan forta que la por­ta­veu del govern, la con­se­llera Merit­xell Budó, ha hagut de des­men­tir aquesta mateixa set­mana que el pre­si­dent es plan­tegi un avançament elec­to­ral i encara menys una qüestió de con­fiança. Aquesta podria ser una decla­ració menor si fos una res­posta a la inqui­e­tud d’un peri­o­dista, però és que qui va obrir la porta a la pos­si­bi­li­tat que el pre­si­dent se sot­meti a una moció en el cas que no es pugui apro­var el pres­su­post va ser un mem­bre del seu mateix govern.

Els qui, des de l’inde­pen­den­tisme, defen­sen que cal con­ti­nuar la legis­la­tura a qual­se­vol preu ho fan argu­men­tant que en el millor dels casos unes noves elec­ci­ons poden per­me­tre repe­tir una majo­ria par­la­men­ta­ria de la qual ja dis­po­sen actu­al­ment. Aquesta és una veri­tat rela­tiva, ja que aquesta majo­ria no s’ha arti­cu­lat en cap moment i el govern no ha dis­po­sat en aquesta legis­la­tura d’un Par­la­ment que li hagi fet cos­tat. Tant és així que només ha pogut apro­var una única llei impul­sada per l’exe­cu­tiu. L’anun­ciat canvi d’estratègia de la CUP podria modi­fi­car la situ­ació a par­tir d’ara, però els pragmàtics tenen en compte que aquesta és una pos­si­bi­li­tat que encara no s’ha fet efec­tiva. La prova de foc pot ser el pres­su­post. Sent així no sem­bla des­ga­ve­llat defen­sar que la impos­si­bi­li­tat d’apro­var els comp­tes de la Gene­ra­li­tat seria motiu més que sufi­ci­ent per votar un nou Par­la­ment. L’alter­na­tiva seria afer­rar-se a una ocu­pació estèril dels espais de poder.

Hi hau­ria encara la pos­si­bi­li­tat de defen­sar la importància de man­te­nir el govern per la seva capa­ci­tat de lide­rar una acció que, més enllà de l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, apel·li direc­ta­ment a la ciu­ta­da­nia. Però si el balanç és paupèrrim en l’àmbit legis­la­tiu i nor­ma­tiu, encara és més pobre en el polític. La impos­si­bi­li­tat que els par­tits que for­men part de l’actual govern de la Gene­ra­li­tat es posin d’acord en uns mínims ha impos­si­bi­li­tat que l’exe­cu­tiu lideri la res­posta política a la sentència de l’1 d’octu­bre i que ni tan sols hagin pogut acor­dar fins ara cap acció con­creta.

Unes elec­ci­ons anti­ci­pa­des no solu­ci­o­na­ran la majo­ria dels pro­ble­mes que tenim plan­te­jats ara mateix. Només els que pre­te­nen el des­pres­tigi juguen frívola­ment amb la iro­nia que el seu exer­cici té efec­tes gai­rebé màgics. Però si el pre­si­dent del govern no és capaç de cohe­si­o­nar el seu exe­cu­tiu al dar­rere d’un pro­jecte polític clar i si no acon­se­gueix la majo­ria par­la­mentària sufi­ci­ent per tirar-la enda­vant d’acord amb la llei, unes noves elec­ci­ons apa­rei­xen com l’única manera de sor­tir de la situ­ació de blo­queig.

Hi ha molta més gent que no veu amb mals ulls un avançament elec­to­ral de la que ho reco­neix públi­ca­ment. De fet, aquesta és una posició més cohe­rent amb l’argu­ment que l’inde­pen­den­tisme ha defen­sat radi­cal­ment que impe­dir votar és demofòbic i que no té mai por de tor­nar a posar les urnes. També hi ha molts més actors polítics que desit­gen un canvi radi­cal d’estratègia dels que ho han espe­ci­fi­cat fins ara. Però el fet sig­ni­fi­ca­tiu és que cada vegada són més els que adver­tei­xen públi­ca­ment que fent el mateix que en el pas­sat no hi ha cap indici raci­o­nal que en el futur s’acon­se­guei­xin resul­tats dife­rents.