Opinió

Tribuna

Hong Kong i nosaltres

“Com pot ser que els rèdits de la lluita catalana siguin tan minsos al costat de l’envit plantejat a Hong Kong tenint en compte les profundes febleses de l’adversari?

El procés català cap a la inde­pendència i la defensa de les lli­ber­tats democràtiques impul­sada a Hong Kong són movi­ments molt dife­rents tant en els seus objec­tius com en les rea­li­tats soci­als, cul­tu­rals i demogràfiques en les quals es desen­vo­lu­pen. No obs­tant això, hi ha ele­ments de com­pa­ració asso­ci­ats a la cor­re­lació de for­ces i a la situ­ació geo­política que envol­ten tots dos esce­na­ris sobre els quals volia apro­fun­dir.

La rei­vin­di­cació cata­lana ha comp­tat amb un suport popu­lar molt ampli, pacífic, sos­tin­gut en el temps i tan­ma­teix repri­mit, de moment, amb molta més duresa res­pecte dels seus lide­rat­ges que allò que ha succeït a Hong Kong, ciu­tat en la qual ni el govern autònom ni la República Popu­lar Xinesa, tot i no trac­tar-se aquesta dar­rera d’una democràcia libe­ral, han res­post amb tanta con­tundència res­pecte dels caps visi­bles de les pro­tes­tes.

Així mateix, men­tre a Hong Kong s’han acon­se­guit un certs èxits, com la reti­rada del pro­jecte de llei d’extra­dició, ni la con­tinuïtat en les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries (rati­fi­cada amb la recent cele­bració de la Diada) ni tan sols la con­tun­dent victòria elec­to­ral de les for­ces inde­pen­den­tis­tes en tots els comi­cis cele­brats d’ençà que el pro­jecte d’exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació és sobre la taula, ha acon­se­guit ni atu­rar la repressió ni obrir una escletxa de nego­ci­ació amb el govern espa­nyol.

El con­trast entre el cas català i el cas de Hong Kong és encara més feri­dor des del punt de vista català si tenim en compte que a Hong Kong, en última instància, plan­ten cara a una super­potència política, econòmica i mili­tar, men­tre que l’inde­pen­den­tisme català s’enfronta a un estat que fou un imperi però que fa més de qua­tre-cents anys que està en decadència i que en l’actu­a­li­tat es troba asset­jat per la ines­ta­bi­li­tat política i el risc de regressió econòmica. Com pot ser que els rèdits de la lluita cata­lana siguin tan min­sos al cos­tat de l’envit plan­te­jat a Hong Kong tenint en compte les pro­fun­des feble­ses de l’adver­sari? Al meu parer, la clau per res­pon­dre a aquesta pre­gunta es troba en el con­text inter­na­ci­o­nal i té la seva arrel pre­ci­sa­ment en la for­ta­lesa de la Xina i la feblesa espa­nyola, que és la mateixa feblesa per la qual tra­ves­sen aquells estats de l’Europa occi­den­tal que un dia, com Espa­nya, foren impe­ris.

En efecte, la Xina és un colós que aspira a la supre­ma­cia mun­dial, i això explica que tin­gui ene­mics igual­ment pode­ro­sos que tenen interès a con­te­nir la seva influència, per començar l’actual prin­ci­pal potència del món, els Estats Units d’Amèrica, però també els seus veïns asiàtics com ara l’Índia, Corea del Sud o el Japó. Qual­se­vol movi­ment d’opo­sició al règim de Pequín, sigui d’índole ter­ri­to­rial o ideològica (i a Hong Kong con­ver­gei­xen tots dos aspec­tes) comp­tarà amb la com­pli­ci­tat de potències estran­ge­res.

És aquesta com­pli­ci­tat inter­na­ci­o­nal la que manca al movi­ment català, i jo diria que, en ter­mes de real­po­li­tik, és un dels seus prin­ci­pals dèficits. Una implosió d’Espa­nya cau­sada per una crisi seces­si­o­nista a Cata­lu­nya amenaçaria direc­ta­ment el sis­tema de poder d’Europa arti­cu­lat al vol­tant de la Unió Euro­pea amb la cober­tura mili­tar de l’OTAN. No és estrany, així, que tots els mem­bres d’aques­tes orga­nit­za­ci­ons, i en par­ti­cu­lar els estats mem­bres de la UE afec­tats per les matei­xes frac­tu­res que Espa­nya, tan­ques­sin files al cos­tat del govern de Rajoy l’octu­bre del 2017 i hagin agom­bo­lat el govern de Pedro Sánchez fins al pre­sent. És cert que pro­ba­ble­ment l’any 2017 es va comp­tar amb alguna aliança estran­gera, sense la qual hau­ria estat difícil orga­nit­zar l’1-O o l’exili d’una part del govern català i del seu pre­si­dent. Però no es va trac­tar, com és notori, d’agents deter­mi­nants ni tan sols per forçar el govern espa­nyol a ini­ciar una nego­ci­ació.

En defi­ni­tiva, doncs, qual­se­vol dels rep­tes que l’inde­pen­den­tisme defi­neixi en el pro­per tor­ce­braç amb l’Estat, com en la res­posta a la sentència del Suprem, ha de ser cons­ci­ent d’aquesta situ­ació i tro­bar els mit­jans per superar-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.