Quina unitat?

“Uni­tat!”, se sent entre les files de l’inde­pen­den­tisme: uni­tat con­tra la con­fron­tació entre els par­tits inde­pen­den­tis­tes; uni­tat con­tra la supo­sada i tòpica traïció dels líders més rea­lis­tes; uni­tat perquè la cor­re­lació de for­ces, dins i fora de l’inde­pen­den­tisme, no es vegi alte­rada... No fa tant, al vol­tant dels qui con­tes­ta­ven la uni­la­te­ra­li­tat inde­pen­den­tista, també sentíem apel·laci­ons a la uni­tat, en aquest cas cons­ti­tu­ci­o­na­lista, en un intent de dis­sol­dre l’esquerra cata­lana en les posi­ci­ons de la dreta i el naci­o­na­lisme espa­nyols.

Totes aques­tes, uni­tats molt peti­tes, molt insu­fi­ci­ents per asso­lir cap fita que pugui anar més enllà d’acon­se­guir l’agru­pa­ment d’una o altra part de la ciu­ta­da­nia. I, per des­comp­tat, insu­fi­ci­ents, quan no con­tra­pro­du­ents, per asso­lir fites d’enver­ga­dura i con­sistència naci­o­nal per a Cata­lu­nya.

Tot canvi fona­men­tal, rela­tiu als fona­ments de la vida en comú, a les regles del joc que ens defi­nei­xen com a sub­jecte col·lec­tiu, exi­geix un nivell de con­sens social sufi­ci­ent. Si aquest con­sens no es dona, el canvi assa­jat no té prou legi­ti­mi­tat, no s’assenta sobre una base social prou sòlida i fra­cassa o esdevé la lla­vor de la divisió social.

Si això és així en gene­ral, com no ho ha de ser quan es tracta ni més ni menys que de can­viar els per­fils de la nació, la seva for­mu­lació cons­ti­tu­tiva? En aquest cas, el con­sens social és espe­ci­al­ment inex­cu­sa­ble, perquè no és en va que la nació és sobre­tot la vigència del con­sens bàsic de la ciu­ta­da­nia. No hi ha nació, no hi ha Cata­lu­nya, sense que la immensa majo­ria de la seva ciu­ta­da­nia se’n senti part inte­grant. I només se’n pot sen­tir part inte­grant quan tota ella és igual­ment con­si­de­rada i reco­ne­guda; és a dir, a par­tir d’una idea de Cata­lu­nya que inclo­gui la seva plu­ra­li­tat.

Ara fa cin­quanta-cinc anys (1965) que Fran­cisco Can­del escri­via Els altres cata­lans: els altres, bé que tan cata­lans com els uns. Era una for­mu­lació que entron­cava amb el desig dels ambi­ents cata­lans més cons­ci­ents sota el fran­quisme i, en gene­ral, amb la tra­dició aco­lli­dora i inclu­siva de la soci­e­tat cata­lana.

‘Fer cata­lans’ seria el repte: en el sen­tit d’incor­po­rar la diferència a la ciu­ta­da­nia de ple dret i a la causa comuna cata­lana. Un objec­tiu naci­o­nal que impli­cava, òbvi­a­ment, cons­truir un con­sens democràtic inte­gra­dor de la diver­si­tat, sobre la base, òbvi­a­ment, d’un cata­la­nisme d’inten­si­tats diver­ses. Aquesta va ser la clau ales­ho­res i ho és ara, cohe­rent­ment amb allò que Cata­lu­nya ha estat en el decurs del temps: “Fruit de mol­tes lla­vors” (V. Vives).

Les ‘uni­tats’ que no per­se­guei­xen aquesta gran uni­tat poden ser útils per a fina­li­tats par­ci­als, però, si obli­den o con­tra­di­uen la uni­tat naci­o­nal impres­cin­di­ble, poden divi­dir fatal­ment la nació, perquè gene­ren una pola­rit­zació social iden­titària que pot enge­gar a rodar la nació. Una cosa, aquesta, que és com­pren­si­ble en els que pro­pug­nen la uni­tat anti­ca­ta­la­nista o ler­rou­xista, però abso­lu­ta­ment incom­pren­si­ble en aquells que pro­pug­nen la uni­tat des d’una volun­tat d’afir­mació naci­o­nal de Cata­lu­nya.

Uni­tat, sí, però gran uni­tat, sis­plau, que ens per­meti obrir una nova etapa en què Cata­lu­nya pugui fer un veri­ta­ble pas enda­vant, tant en el plet amb Espa­nya com en allò que li és vital: la seva cohesió naci­o­nal.