La biblioteca i el pati

“Cadascú ha de tenir la seva cambra i un pati blau on passejar els seus dubtes.” Quan entro a la biblioteca del meu barri, llegeixo presidint la sala aquest bell aforisme d’una poeta delicada, la Montserrat Abelló. I penso que, efectivament, allà trobo el meu pati per on passejo sovint dubtes i sensacions estranyes. Són les dubitacions del lladre que es proposa de robar històries i emocions alienes, pensaments, músiques, imatges, jocs i poemes. Hi entro, robo, i ho faig impunement. I el personal m’anima.

Em sento afortunat de pertànyer al club més gran del país: som prop de quatre milions els socis amb carnet. I és que la biblioteca és una institució central. Crea un centre, un espai d’atracció, un far de referència, un pati blau. Enmig del caos, de la dispersió i del temps que fuig, la biblioteca reuneix i serva les creacions més sàvies.

La biblioteca té vocació d’universalitat, però també de servei a comunitats diferenciades. El mapa català de biblioteques públiques –400 a tot Catalunya, 40 a Barcelona– és la prova viva de l’alta estima del país per la lectura, el saber i la cultura. El mapa, òbviament, s’enriqueix amb les “altres” biblioteques: la Nacional, les universitàries, les especialitzades i les privades. A Barcelona, tenim pendent encara la construcció de la gran biblioteca provincial. Potser cal repensar de dalt a baix les seves funcionalitats i plantejar un salt estructural que reculli les experiències innovadores de grans biblioteques inaugurades fa poc a Hèlsinki (Finlàndia), a Aarhus (Dinamarca), a Calgary (Canadà), a Qatar (Emirats Àrabs), a Tianjin (Xina) o a Austin (Texas).

En el mapa català, les biblioteques públiques són la baula que connecta el poble ras amb l’univers de la cultura, de la pròpia i la universal. Han deixat de ser magatzems de paper imprès o mers temples de la lectura. Certament, la lectura encara predomina entre els visitants més assidus. I que per molts anys! Però, la biblioteca de proximitat està cridada també a fer el gran salt, el que li permet i imposa la revolució digital i que li reclama una societat cada dia més complexa i mutant.

En l’era internet, les biblioteques de proximitat –les de cada barri i de cada poble– adquireixen una nova funció: constituir-se en centres d’animació cultural i cívica de les comunitats territorials a qui serveixen. Ho estan fent. La diversificació d’activitats consta en les seves agendes: clubs de lectura, narracions, recitals poètics, tallers infantils, projeccions i cinefòrum, aula digital, conferències... I en algunes, noves iniciatives per incorporar adolescents i joves més enllà de les sales d’estudi, amb tallers d’experimentació amb impressores 3D, espais de creació amb videojocs (zones “Gaming”), aules d’acollida per a joves nouvinguts, etc. Algunes biblioteques s’estan replantejant també la revisió de les normes internes –només zones de silenci?– i la reordenació dels espais per atendre els diferents grups de població, com ara ja solen fer separant l’àrea infantil de la general.

Hi ha molta gent a les ciutats i als pobles de Catalunya que no tenen accés a altra institució cultural que la biblioteca més pròxima. La biblioteca de proximitat fa la feina de suplència. A tanta gent sense ingressos o sense motivacions per la lectura i la cultura, el centre ofereix portes obertes, gratis, i camins oberts cap a l’exploració de mons possibles més enllà de la rutina diària.

S’acaba de cloure la Setmana del Llibre en Català a Barcelona, amb una oferta de novetats exuberant. Però qui pot comprar tantes i tan belles promeses com les que anuncien les editorials? S’acaba de presentar la nova temporada del teatre. Però, qui podrà gaudir de tan llamineres ofertes? Mentre el mercat de la cultura fa la seva via, una de les prioritats de les biblioteques de proximitat és i serà la de democratitzar l’accés als bens culturals sobretot als expulsats del mercat, joves sense feina, tercera edat de pensions miserables, immigrats que volen integrar-se al país i tota la gent que passeja molts dubtes sobre el seu horitzó cultural.

Al frontispici extern de la biblioteca del meu barri puc llegir aquesta reflexió: “Les coses més importants són les que no ho semblen.” L’autora és Mercè Rodoreda, que presta el nom a la biblioteca del Guinardó, de Barcelona, situada prop de la casa d’El carrer de les Camèlies, on trobaren perduda la petita Cecília Ce, la protagonista de la novel·la. La biblioteca, la meva i les altres 400, no semblen res d’important. Però tenen un pati blau per passejar els dubtes de cada dia. I això és la cultura.