No hi ets

Des que vas marxar ara fa un any, o des que et vas fondre massa lluny de la meva retina miop, tot s’ha transformat en un rosari de despropòsits. La gata del llamp a l’ull va caure des de l’àtic perseguint una oreneta incandescent a l’horabaixa en temps de fires; el preadolescent que corre per casa se m’ha desmarxat la brúixola rere les pantalles xucladores de matèria grisa; les meves hèrnies es multipliquen com en la imbecil·litat dels pans i els peixos; les ungles que ara gasto ja no tenen el blau elèctric que tant t’agradava. Ara són un fil de lluna decreixent i sense color a punt d’eclipsar-se del tot. M’he aprimat. Sí, encara més. Tinc l’estómac d’un yorkshire de mida mitjana. Estic alacaiguda i fa mesos que em manca aquella trempera que m’ajudava a menjar-me el món. No em tallo els cabells ni em pinto els llavis. Semblo una Cleòpatra de sèrie B tornant d’una rave a les dues del migdia. Espera, acaba d’entrar un borinot blanc a l’estudi. Obro les finestres perquè la bestiola campi lliure. Bufa una tramuntana despietada que anuncia tempesta. Em poso el jersei que resa “I want to inspire you”. Màniga llarga i color de sang. Gràcies a l’única xacra social que compartim, et sé al poble blau de Xauen. Sonen les dotze de la nit a escassos metres. M’escrius i em dius, enmig d’una confabulació astral que no deixarà de sorprendre’m mai, que demà em dedicaràs una foto i que esperes que estigui bé. Si sabessis... Funciones tan bé com a record, malparit... Un record que s’actualitza sense haver-lo programat. Oh, merda, he tornat a caure de quatre potes a les urpes llamineres de la condemnada autoficció.