L’odi entre els lliris

Soc cons­ci­ent que el titu­lar per­met diver­ses lec­tu­res, però jo em refe­reixo al següent. En els nego­cis i en els àmbits pro­fes­si­o­nals i labo­rals no es pot anar amb el lliri a la mà, ningú no espera cap regal –cor­rup­tes a banda, que n’espe­ren con­tra­par­ti­des– de l’altra part; tot­hom té els seus interes­sos i aquests no sem­pre coin­ci­dei­xen i sovint són con­tra­ris. Hi ha un acord força gene­ral que el millor tracte entre diver­ses parts és aquell que fa que totes hi gua­nyin alguna cosa; tan­ma­teix, per tal que el famós win-win sigui pos­si­ble, les parts han d’estar dis­po­sa­des a cedir alguna cosa (que mai no serà la més impor­tant). Tot­hom juga el seu joc amb les car­tes que té i no es pot per­dre de vista l’objec­tiu prin­ci­pal. I, quan una part vol gua­nyar-ho tot i no cedir res, és que es con­si­dera l’amo abso­lut i no hi ha res a nego­ciar. Per tant, per abor­dar un pro­blema –amb nego­ci­ació o fins i tot sense– cal estar amb els ulls oberts i el cap clar per apro­fi­tar al màxim les armes que cada part té a l’abast. Fote­ses que allu­nyin de l’objec­tiu i lli­ris sobren.

L’odi, la ràbia o el menys­preu tam­poc són bons ali­ats per solu­ci­o­nar res, perquè el seu anhel és la des­trucció. Les victòries –si els arri­ben– dels que es mouen per aques­tes emo­ci­ons nega­ti­ves són efímeres. A més, els vençuts no per­dran l’opor­tu­ni­tat –que tard o d’hora arriba– per a la revenja; si aquesta es fa amb el mateix to comença un cer­cle viciós que només porta a l’ani­hi­lació... de les dues parts. És per aquest motiu que els empre­sa­ris i els pro­fes­si­o­nals sem­pre inten­ten aca­bar les nego­ci­a­ci­ons amb un bon regust; perquè hau­ran de seguir com­pe­tint en el mer­cat i es tor­na­ran a tro­bar. Pot­ser per això resulta tan difícil –o no–, des d’una men­ta­li­tat raci­o­nal i objec­tiva, d’enten­dre el llarg i tortuós camí nos­tre.