En el darrer CEO, l’enquesta que cada govern al poder amaneix com vol per tal que surti allò que més li convé, es va encarnar el somni humit dels partits d’obediència espanyola que, durant els anys del procés i sota la batuta de l’extingida Arrimadas, sospiraven perquè es parlés dels “veritables problemes que interessen als ciutadans” i no pas d’independència. I així ho han aconseguit els socialistes, tot deixant les relacions Catalunya-Espanya en vuitena posició dels problemes principals de Catalunya. Però, santa innocència! –o no, perquè ni són sants ni innocents!–, qualsevol, del sofà de casa estant, amb les xifres històriques i les actuals, sap que ni l’accés a l’habitatge, ni la immigració, ni la poca credibilitat de la política, ni la inseguretat ciutadana, ni el funcionament de l’economia, ni la sanitat, ni l’atur i la precarietat laboral es podran, ni de bon tros, solucionar amb la situació de dependència absoluta d’un estat que ni ha fet, ni fa, ni farà res per posar-les a to perquè això, a més de costar-li diners –per cert, els nostres!–, és allò que manté distret el personal –vegeu Rodalies– i fa que no s’adoni que només amb la independència hi ha alguna possibilitat de solució, perquè suposarà que les decisions es prendran aquí i es disposaran de tots els recursos generats. Però més val no parlar-ne, que a tots els polítics actuals els agafa picor i desapareixen.

Al CEO, només li faltava que votants de Junts passessin a engrossir Aliança Catalana. Ja se sap que el gran missatge existencial dels socialistes és “que ve l’extrema dreta!” I qui va retallar tots els drets amb el 155? Qui aplaudia amb les mans i les orelles l’empresonament dels líders polítics? Qui ha espiat rivals amb Pegasus i ha infiltrat policies entre les seves files? Això, cinisme sense límits!