Provocadors impunes

Els defensors de la unitat de la pàtria espanyola insisteixen obsessivament a descriure el seu com un estat democràtic garantista. Però la sola existència del delicte de rebel·lió al Codi Penal ja demostra unes ganes d’encotillar els drets socials que altres països autènticament democràtics –Alemanya mateix, com hem pogut feliçment comprovar– estalvien a la seva ciutadania. En resum, com menys tipus penals, més llibertat, aquesta és l’obvietat jurídica sobre la qual hauria de girar la confiança a tenir un judici just si mai et toca el rebre. També com a Holanda, on els debats polítics no busquen expandir els tipus penals sinó al revés, suprimir les injúries a la corona dels comportaments penalment punibles. Mentrestant, aquí ens toca indignar-nos amb sentències injustes, errades escandaloses en l’atribució de responsabilitats de les processades o la vergonyosa criminalització del dret de manifestació. I, a sobre, n’hi ha de sempre insatisfets que encara reclamen més mà dura i una reforma urgent per adaptar el delicte de rebel·lió als futurs desafiaments que puguin provenir de Catalunya.

En canvi, passen per alt l’activitat d’una figura emprenyadora que últimament sovinteja amb total impunitat les concentracions pacífiques amb ganes d’encendre els ànims. Una figura representada per persones que no tenen gaire clar on acaba la teva llibertat i on comença la dels altres: els provocadors. Gent amb una tendència malaltissa a trepitjar el camp contrari, òrfena de causes pròpies on expandir les seves proclames, que disfruta provant de rebentar les convocatòries alienes, que es fica on no la demanen ni l’esperen amb vocació distorsionadora i que després es mostra sorpresa quan comprova que no hi és benvinguda. Una mena de personatges lamentables als quals estaria bé que algú amb autoritat els fes l’advertiment seriós que, al capdavall, provocar també és alterar l’ordre.