Asteroides

Fa uns anys, a la pri­mera pel·lícula de Malèfica, Dis­ney ens va avi­sar que tenia ganes de rein­ven­tar els con­tes de fades i prin­ce­ses. Ales­ho­res van estar molt encer­tats: en lloc de rene­gar de La bella dor­ment, van expli­car-nos una història paral·lela on jus­ti­fi­ca­ven la “mal­dat” del per­so­natge de Malèfica: no és que fos dolenta, sinó que li havien tallat les ales i tenia molta ràbia a dins. Em va sem­blar una sor­tida molt ele­gant, que no neces­si­tava escar­men­tar tots els homes i els seus inne­ga­bles abu­sos: en tot cas dei­xava clar que una dona es pot des­per­tar sense l’ajut d’un príncep. Només li cal un acte d’amor, és igual d’on vin­gui. En aquest cas, de manera ines­pe­rada, el petó (mater­nal, de madrina) li ve de l’estig­ma­tit­zada Malèfica. És a dir, que et pots sal­var més sola del que et pen­ses. I que ningú no és en el fons tan malèfic com se’l pot arri­bar a pin­tar. Tu, que em lle­gei­xes, tam­poc.

Res a veure amb la segona part, Male­fi­cent: Mis­tress of Evil, estre­nada aquests dies als cine­mes. Dei­xant de banda els grans efec­tes visu­als i que el vol noc­turn de Malèfica per damunt dels núvols és d’una soli­tud deli­ci­osa, i que (per cert) a Malèfica li veiem per fi la llarga cabe­llera d’Ange­lina Jolie bro­llant de les banyes, aquesta vegada estem davant d’un duel femení. Reina con­tra reina, sogra con­tra madrina, bara­llant-se a mort per esde­ve­nir la veri­ta­ble mare d’Aurora (Elle Fan­ning, ves per on, la rossa-rica-ruca tan ben inter­pre­tada a la deli­cada nove­tat de Woody Allen). Una absurda guerra de pos­ses­si­ons amb l’excusa d’una des­con­fiança entre el regne dels humans i el de les cri­a­tu­res dels bos­cos. No, no és que la reina i Malèfica s’enfron­tin per la unió dels dos reg­nes (això de les ban­de­res sem­pre ha estat un joc per a dis­treure els homes), sinó pel con­trol d’Aurora. Saber qui mana. Qui té raó. Qui (mal­grat el duel entre dones) la té més llarga.

Tots tenim banyes dins del crani. La mal­dat exis­teix, i l’odi, i l’afany de poder, i de pro­ta­go­nisme, i de des­truir l’altre. Després, quan se’n va la tem­pesta, vénen les expli­ca­ci­ons: que si a Malèfica li van tallar les ales, o que Llu­ci­fer no és res més que un àngel cai­gut que va gosar des­a­fiar Déu (m’encanta), que si Hit­ler va ser víctima de bullying o que si Franco era impo­tent i la tenia petita (això ho explica tot). Som capaços d’expli­car-nos-ho tot, però el mal ja està fet. I exis­teix. No sem­pre tenim una excusa i no sem­pre “és que li han tallat les ales”, sinó que de vega­des som dolents. Dolents, i punt. Sense coma. Les coses no sur­ten com i quan volem i ens enfi­lem en el nos­tre pit­jor aste­roide, on mana el nos­tre jo més sàdic, més tor­tu­ra­dor, però també el més auto­des­truc­tiu. Tots el tenim, més incon­tro­lat o menys, com si fos una piga de les cons­tel·laci­ons del cos. El duel entre reina i Malèfica esdevé una guerra total sense sen­tit, una bata­lla d’orgulls sense solta ni volta per cap de les dues ban­des, abans de tal vegada pre­gun­tar-se què vol Aurora. Escol­tar-la a ella i al príncep, a qui per cert no veiem par­lar ni opi­nar en tota la pel·lícula. Total, per què? Només és un home.

És cert, a Malèfica li van tallar les ales. I és lleig que ara li facin ama­gar les banyes per fer-la més ama­ble cap als humans... però hem de sor­tir de casa amb els trau­mes (les banyes) desac­ti­va­des. No cal des­truir, ni tre­pit­jar les roses, ni trans­for­mar els espais bonics en reg­nes de les tene­bres. La impotència de Franco és la impotència d’Espa­nya, quan recorre a les por­res com si fos­sin exten­si­ons de la viri­li­tat per­duda, o quan exhuma el dic­ta­dor com si n’hi hagués prou d’invo­car el fan­tasma del Nadal pas­sat. Tu, que em lle­gei­xes ara mateix, ets molt més que allò que t’ha pas­sat o que ens ha pas­sat. Allò que t’han fet, les raons que puguis tenir, les raons que sens dubte tens. Tu ets molt més que les feri­des d’infan­tesa o de fa només dues set­ma­nes. Espa­nya: volem deci­dir si mar­xem o no. Tapar-te les ore­lles o la comu­ni­cació, o trans­fi­gu­rar el pas­sat o el pre­sent, o ano­me­nar violència a coses que sim­ple­ment et vio­len­ten, no et durà enlloc. I tu, que em lle­gei­xes: sé que fa temps et van tallar les ales. Sé que tens mol­tes raons, sé que no hi ha dret, sé que pot­ser t’han fet mal sense voler. Com a mi, com a tot­hom, no ho sé, sí que ho sé. Però fins i tot quan sobre­vo­les el teu aste­roide més fosc, les estre­lles de la ciu­tat conei­xen la teva millor versió. Són més, són una mera­ve­llosa sor­presa i les tens també a la pell, sobre la pell, sota la pell. Una mica més amunt. En forma de punt i coma.