Full de ruta
Tornada del bipartidisme
Cal ser perfectament conscients que en temps electoral es parla i es fan discursos bàsicament per moure un electorat propi estancat o per aconseguir aquells vots que en un moment determinat poden anar a una opció política que no sigui la seva. Així va créixer Ciutadans i així creix Vox, però en temps passats ho va fer el PSOE de Felipe González menjant-se la UCD de Suárez, o el PP d’Aznar fent un fals gir al centre que li va permetre la majoria absoluta del 2000. Pedro Sánchez se la va jugar convocant noves eleccions i es va equivocar de tal manera que anant molt bé haurà aconseguit quedar-se més o menys igual i enfortir un PP que estava a les últimes. És clar que potser això era el que es buscava, diuen els més malpensats, els que creuen que del que es tractava era d’aconseguir una gran coalició del que abans anomenàvem esquerra i dreta espanyoles i que governi uns anys amb uns punts consensuats pel gran capital i pel que abans anomenàvem poders fàctics, que en definitiva ara són els que estan manant: enretirat i expectant l’exèrcit, és ara el poder judicial el que mana damunt la resta i arrossega el poder executiu i legislatiu. Aquella gran coalició enyorada que es basa en el principi de la unitat d’Espanya però darrere de la qual hi ha el poder econòmic; és a dir, el mateix que va pivotar els darrers anys de la dictadura i els llargs anys de la Transició després que l’autèntic esperit d’aquesta morís amb el 23-F d’aquell Tejero a qui obren passadissos i que va ser una marioneta utilitzada pels que realment van moure els fils del cop d’estat. Autoeliminat Ciutadans (esperem-ho), expulsat Podem de la possibilitat de sumar una majoria d’esquerres per les pressions econòmiques i descartat el paper dels partits d’obediència catalana, què queda? La gran coalició de facto, el bipartidisme de sempre amb el PNB que sempre se n’aprofita, i bé que fa. Aquest és el panorama, però el que passa a Catalunya els marca definitivament per als pròxims anys.