L’alvocat

Que hi ha modes en alimentació és un fet sabut i constatable. Darrerament, està pujant molt la cotització de l’alvocat, al qual ja li adjudiquen la condició de “superaliment”. Aquest terme, com explicava en un article del juliol del 2016, respon a una moda que pretén valorar, o sobrevalorar, uns aliments determinats, generalment “exòtics”, enfront d’altres, no sempre amb prou base científica. Aliments que no són imprescindibles, i ens poden fer oblidar que amb els nostres productes de proximitat ja en tenim ben bé prou per nodrir-nos correctament. Entre aquests “superaliments” n’hi ha de ben interessants, però molts s’han de transportar de lluny (cost ecològic) i són més cars.

En un article d’aquest diari (“La dieta de l’àvia”), de gener d’enguany, Adela Genís esmentava alguns d’aquests nous, o relativament nous, aliments, que es van fent lloc a la nostra dieta: alvocats, quinoa, llavors de xia i infusions de cúrcuma i de gingebre, i concloïa, sàviament, que la cuina de les àvies també tenia superaliments. A L’Econòmic del proppassat agost, Moira Bortagaray esmentava l’alvocat com a font d’omega-3, i afirmava que per això ajuda a ser més creatiu, però indicava que aquests àcids grassos es troben també en el peix blau, la fruita seca, les llavors i l’oli d’oliva verge, i la relació podria ser més llarga. No hi ha nutrients “exclusius” d’un aliment determinat.

El món científic també s’ocupa de l’alvocat. El Journal of Nutrition ha publicat recentment un article de L. Wang i col·laboradors en el qual es constata que la presència d’alvocats en la dieta ajuda a combatre el “colesterol dolent” gràcies al seu tipus de greix (preferentment insaturat, com els olis) i a una substància anomenada luteïna. Ja hem indicat que hi ha altres aliments amb el mateix tipus de greix. Afegim que altres fruites també porten luteïna, menys que l’alvocat, i que diverses hortalisses (pebrots verds, espàrrecs, espinacs, mongeta tendra, api, bledes, bròquil) en porten molta més.

L’alvocat és originari d’Amèrica, com la patata i el tomàquet, però la seva introducció en el nostre entorn és força recent. A la península Ibèrica es cultiva a la costa mediterrània andalusa i al País Valencià. El seu valor nutritiu és interessant (vitamines, minerals), però cal considerar que pel seu contingut en greix, això sí, saludable, és una fruita oleaginosa, com les olives i, per tant, amb un cert valor calòric: 100 grams aporten unes 140 quilocalories, mentre que 100 grams d’una fruita fresca, com la poma, unes 50.

En definitiva, menjar alvocats està molt bé, i són ben bons (també podem consumir-los en forma de la salsa guacamole), però en el marc d’una dieta variada els hauríem d’alternar amb moltes altres fruites mediterrànies. No els mitifiquem ni ens obsessionem amb un aliment determinat buscant la salut d’una manera malaltissa i restant diversitat a la dieta. Com molt bé diu Toni Massanés, director de la Fundació Alicia (ALI-mentació i Cièn-CIA), “menjar només per salut no és sa”.