L’alvocat

Que hi ha modes en ali­men­tació és un fet sabut i cons­ta­ta­ble. Dar­re­ra­ment, està pujant molt la cotit­zació de l’alvo­cat, al qual ja li adju­di­quen la con­dició de “supera­li­ment”. Aquest terme, com expli­cava en un arti­cle del juliol del 2016, res­pon a una moda que pretén valo­rar, o sobre­va­lo­rar, uns ali­ments deter­mi­nats, gene­ral­ment “exòtics”, enfront d’altres, no sem­pre amb prou base científica. Ali­ments que no són impres­cin­di­bles, i ens poden fer obli­dar que amb els nos­tres pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat ja en tenim ben bé prou per nodrir-nos cor­rec­ta­ment. Entre aquests “supera­li­ments” n’hi ha de ben interes­sants, però molts s’han de trans­por­tar de lluny (cost ecològic) i són més cars.

En un arti­cle d’aquest diari (“La dieta de l’àvia”), de gener d’enguany, Adela Genís esmen­tava alguns d’aquests nous, o rela­ti­va­ment nous, ali­ments, que es van fent lloc a la nos­tra dieta: alvo­cats, qui­noa, lla­vors de xia i infu­si­ons de cúrcuma i de gin­ge­bre, i con­cloïa, sàvia­ment, que la cuina de les àvies també tenia supera­li­ments. A L’Econòmic del prop­pas­sat agost, Moira Bor­ta­ga­ray esmen­tava l’alvo­cat com a font d’omega-3, i afir­mava que per això ajuda a ser més cre­a­tiu, però indi­cava que aquests àcids gras­sos es tro­ben també en el peix blau, la fruita seca, les lla­vors i l’oli d’oliva verge, i la relació podria ser més llarga. No hi ha nutri­ents “exclu­sius” d’un ali­ment deter­mi­nat.

El món científic també s’ocupa de l’alvo­cat. El Jour­nal of Nutri­tion ha publi­cat recent­ment un arti­cle de L. Wang i col·labo­ra­dors en el qual es cons­tata que la presència d’alvo­cats en la dieta ajuda a com­ba­tre el “coles­te­rol dolent” gràcies al seu tipus de greix (pre­fe­rent­ment insa­tu­rat, com els olis) i a una substància ano­me­nada luteïna. Ja hem indi­cat que hi ha altres ali­ments amb el mateix tipus de greix. Afe­gim que altres frui­tes també por­ten luteïna, menys que l’alvo­cat, i que diver­ses hor­ta­lis­ses (pebrots verds, espàrrecs, espi­nacs, mon­geta ten­dra, api, ble­des, bròquil) en por­ten molta més.

L’alvo­cat és ori­gi­nari d’Amèrica, com la patata i el tomàquet, però la seva intro­ducció en el nos­tre entorn és força recent. A la península Ibèrica es cul­tiva a la costa medi­terrània anda­lusa i al País Valencià. El seu valor nutri­tiu és interes­sant (vita­mi­nes, mine­rals), però cal con­si­de­rar que pel seu con­tin­gut en greix, això sí, salu­da­ble, és una fruita ole­a­gi­nosa, com les oli­ves i, per tant, amb un cert valor calòric: 100 grams apor­ten unes 140 qui­lo­ca­lo­ries, men­tre que 100 grams d’una fruita fresca, com la poma, unes 50.

En defi­ni­tiva, men­jar alvo­cats està molt bé, i són ben bons (també podem con­su­mir-los en forma de la salsa gua­ca­mole), però en el marc d’una dieta vari­ada els hauríem d’alter­nar amb mol­tes altres frui­tes medi­terrànies. No els miti­fi­quem ni ens obses­si­o­nem amb un ali­ment deter­mi­nat bus­cant la salut d’una manera malal­tissa i res­tant diver­si­tat a la dieta. Com molt bé diu Toni Mas­sanés, direc­tor de la Fun­dació Ali­cia (ALI-men­tació i Cièn-CIA), “men­jar només per salut no és sa”.