Opinió

Tribuna

Tot està per fer

Avui fa setze anys de la mort de Miquel Martí i Pol, una de les veus més impor­tants de la poe­sia cata­lana del segle XX. Enguany el poeta com­pli­ria noranta anys. S’escau que la fun­dació que porta el seu nom, amb seu a Roda de Ter, ha orga­nit­zat tot un seguit de jor­na­des durant el mes de novem­bre en dife­rents espais (Tea­tre Eli­seu de Roda, Jazz Cava i Casino de Vic, església de Tavèrno­les, El tros del Celler Vall Llach a Bar­ce­lona...).

Ahir mateix assistíem a un home­natge al poeta en aquest setzè ani­ver­sari. Poc després es van lliu­rar els pre­mis lite­ra­ris, artístics i pedagògics que pro­mou la fun­dació. Vaig tenir la sen­sació que la suc­cessió d’aquests dos esde­ve­ni­ments de natu­ra­lesa tan dife­rent obeïa a la idea de “la mort és un estímul de vida” que apa­reix en els volums de la bio­gra­fia de Martí i Pol escrita per Ignasi Puja­des, ges­tada i publi­cada al llarg d’unes quan­tes dècades. Coin­ci­deix, a més, que s’acaba de publi­car una altra bio­gra­fia breu, Somiar el demà (Sem­bra Lli­bres), d’Hèctor Serra. Encara no he tin­gut temps de lle­gir-la, però me n’han par­lat bé. El fet que el lli­bre tin­gui un to àgil, gens acadèmic, i que esti­gui escrit per un jove peri­o­dista i poeta pot aju­dar a rei­vin­di­car el lide­ratge de Martí i Pol com a refe­rent entre les noves gene­ra­ci­ons.

La seva veu és més vigent que mai, no tan sols pel com­promís social i polític i la lluita col·lec­tiva naci­o­nal que ama­ren alguns dels poe­ma­ris insígnia com L’arrel i l’escorça o L’àmbit de tots els àmbits, sinó pel con­junt de la seva obra. Ell sem­pre es va posi­ci­o­nar a favor dels drets naci­o­nals, els drets que ara ens volen con­cul­car. Els seus poe­mes tras­pas­sen les bar­re­res intel·lec­tu­als i con­nec­ten amb un sen­tit pro­fund de la vida, alhora tenyit de soli­da­ri­tat i de rei­vin­di­cació. Recordo haver que­dat enllu­er­nada quan vaig lle­gir per pri­mer cop Amb vidres a la sang, un poe­mari que pre­ce­deix uns anys que van donar molts fruits, des de Vint-i-set poe­mes en tres temps a Esti­mada Marta, un dels lli­bres més venuts de la poe­sia cata­lana. Més enda­vant es van anar suc­ceint períodes cre­a­tius amb obres molt des­ta­ca­bles, entre les quals, El lli­bre d’absències, Un hivern plàcid, Després de tot (premi inter­na­ci­o­nal de poe­sia Laureà Mela, 2002), Suite de Par­lavà... La pro­ducció poètica –també la nar­ra­tiva– de Martí i Pol és de gran qua­li­tat i sobta per la faci­li­tat amb què impacta en el lec­tor, jus­ta­ment perquè els seus ver­sos tras­puen una sim­pli­ci­tat pro­funda.

Abans d’escriure aquest arti­cle, l’he tor­nat a veure, asse­gut a tocar d’una fines­tra oberta al riu Ter, escri­vint amb la màquina elèctrica. M’he relle­git algu­nes de les car­tes que ens vam enviar durant els anys noranta. En una d’elles diu: “T’envio el meu últim lli­bre. No te’n vull dir gran cosa, perquè el puguis lle­gir amb més lli­ber­tat. Només vol­dria remar­car-te que el títol no és gens gratuït. De vega­des no hi ha lluna, ni sol, ni quasi estre­lles.” Tan­ma­teix, ell sem­pre va creure en la poe­sia i va saber enfron­tar tots els reves­sos de la vida amb una dig­ni­tat admi­ra­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia