Vuitanta anys després

Josep Puig, de Gar­ri­gue­lla, i Sal­va­dor Marcó, de Roses, el febrer del 1939 (fa vui­tanta anys) fugien de l’Empordà cap a una vida des­co­ne­guda, vers un futur més aviat negre, de caire amarg i fatídic. Ambdós es van tro­bar en la tràgica reti­rada pel coll de Banyuls cap a França, era l’inici d’un llarg exili: Josep Puig havia tin­gut un càrrec impor­tant a la Unió de Rabas­sai­res, i Sal­va­dor Marcó havia sigut alcalde de Roses, on havia pro­cla­mat la República Cata­lana. Puig anà a parar a Veneçuela, i Marcó es quedà a França. Ambdós eren pares de família i por­ta­ven un nen petit cadas­cun: Josep Maria Puig i Max Marcó.

Vui­tanta anys després, i per una pura casu­a­li­tat, que mossèn Joan Riu qua­li­ficà de mira­cle, aquells dos nens fills dels exi­li­ats s’han cone­gut i tro­bat a l’Empordà. Vui­tanta anys després han revis­cut fets i expli­ca­ci­ons que els pares res­pec­tius els dona­ven. Els pares s’havien cone­gut per això: perquè tots dos van viure unes cir­cumstàncies fatals fugint com si fos­sin delinqüents, eren per­se­guits a mort pels ven­ce­dors d’una guerra que en diuen civil, i es van fer amics. La tro­bada dels fills tants d’anys després, fou alta­ment emo­tiva, ines­pe­rada, entra­nya­ble, i la casu­a­li­tat, abso­lu­ta­ment casual (per­do­nin la insistència). Resulta que jo havia escrit un text per al senyor rec­tor de Roses, l’esmen­tat mossèn Joan Riu, i un dia dinant amb amics a Ca la Mari­eta de Girona li vaig dir que havia enviat el text a Veneçuela, a Josep Maria Puig. Al meu cos­tat a taula hi havia Max Marcó, i, com que vaig haver d’alçar la veu per dir-ho al mossèn, Marcó em pre­guntà: “Puig de Veneçuela? No deu pas ésser en Puig de Gar­ri­gue­lla…?” Quan li vaig res­pon­dre que sí, em va expli­car que el seu pare, Sal­va­dor Marcó, i Josep Puig havien mar­xat junts cap a França, en la reti­rada repu­bli­cana, i que s’havien fet molt amics.

I vet aquí la casu­a­li­tat: si jo hagués estat al cos­tat del capellà o Marcó no hagués estat al meu cos­tat a taula, no hau­ria pas­sat res del que tot seguit passà: la tro­bada vui­tanta anys després dels fills de dos exi­li­ats amics. Si això no és com un mira­cle (del qual m’ale­gro moltíssim, oidà), ja em diran què deu ser un mira­cle. Un mira­cle que s’ha deci­dit cele­brar i com­me­mo­rar cada any a Ca la Maria de Mollet de Pera­lada, quan els de Veneçuela venen de vacan­ces. Allò que començà a Ca la Mari­eta, con­ti­nua a Ca la Maria…men­tre tot s’aguanti, és clar.