Vuitanta anys després

Josep Puig, de Garriguella, i Salvador Marcó, de Roses, el febrer del 1939 (fa vuitanta anys) fugien de l’Empordà cap a una vida desconeguda, vers un futur més aviat negre, de caire amarg i fatídic. Ambdós es van trobar en la tràgica retirada pel coll de Banyuls cap a França, era l’inici d’un llarg exili: Josep Puig havia tingut un càrrec important a la Unió de Rabassaires, i Salvador Marcó havia sigut alcalde de Roses, on havia proclamat la República Catalana. Puig anà a parar a Veneçuela, i Marcó es quedà a França. Ambdós eren pares de família i portaven un nen petit cadascun: Josep Maria Puig i Max Marcó.

Vuitanta anys després, i per una pura casualitat, que mossèn Joan Riu qualificà de miracle, aquells dos nens fills dels exiliats s’han conegut i trobat a l’Empordà. Vuitanta anys després han reviscut fets i explicacions que els pares respectius els donaven. Els pares s’havien conegut per això: perquè tots dos van viure unes circumstàncies fatals fugint com si fossin delinqüents, eren perseguits a mort pels vencedors d’una guerra que en diuen civil, i es van fer amics. La trobada dels fills tants d’anys després, fou altament emotiva, inesperada, entranyable, i la casualitat, absolutament casual (perdonin la insistència). Resulta que jo havia escrit un text per al senyor rector de Roses, l’esmentat mossèn Joan Riu, i un dia dinant amb amics a Ca la Marieta de Girona li vaig dir que havia enviat el text a Veneçuela, a Josep Maria Puig. Al meu costat a taula hi havia Max Marcó, i, com que vaig haver d’alçar la veu per dir-ho al mossèn, Marcó em preguntà: “Puig de Veneçuela? No deu pas ésser en Puig de Garriguella…?” Quan li vaig respondre que sí, em va explicar que el seu pare, Salvador Marcó, i Josep Puig havien marxat junts cap a França, en la retirada republicana, i que s’havien fet molt amics.

I vet aquí la casualitat: si jo hagués estat al costat del capellà o Marcó no hagués estat al meu costat a taula, no hauria passat res del que tot seguit passà: la trobada vuitanta anys després dels fills de dos exiliats amics. Si això no és com un miracle (del qual m’alegro moltíssim, oidà), ja em diran què deu ser un miracle. Un miracle que s’ha decidit celebrar i commemorar cada any a Ca la Maria de Mollet de Peralada, quan els de Veneçuela venen de vacances. Allò que començà a Ca la Marieta, continua a Ca la Maria…mentre tot s’aguanti, és clar.