The End

“És això el final?”, pre­gunta Oli­via New­ton-John a Danny Zuko en una platja aus­tra­li­ana. A la qual cosa John Tra­volta li res­pon: “No, Sandy, només és el començament.” I tot això just abans dels títols de crèdit, sense que hagi començat el curs a l’ins­ti­tut Rydell i sense que encara par­lin a les seves res­pec­ti­ves colles sobre un efímer amor d’estiu. Vaig aca­bar el 2019 veient Gre­ase al cinema i par­lant de desit­jos i no de balanços, per por­tar una mica la contrària. Per tant, aquest 2020 m’agra­da­ria començar pel final. Pels finals, vull dir. Per les dife­rents mane­res d’enten­dre els finals, que s’assem­blen a les mane­res d’enten­dre un començament. Si és que se’m per­met par­lar-ne ara, a prin­ci­pis d’any i de dècada. Si és que això és el final, Sandy.

Vaig començar a pen­sar sobre el terme “final” quan vaig lle­gir La història inter­mi­na­ble, de Mic­hael Ende, que és una novel·la plena de començaments. Una cons­tant invi­tació a no tan­car mai un bon lli­bre: “Per què tot és tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Tots els començaments són fos­cos, Bas­tian.” Un lli­bre per­ma­nent­ment obert, bíbli­ca­ment obert en un faris­tol, una eterna invi­tació a defu­gir la tris­tesa dels pan­tans i a man­te­nir encesa la ima­gi­nació com a eina de crei­xe­ment (de sal­vació, de fet). És el més sem­blant que he vist als lli­bres d’“escull la teva pròpia aven­tura”, és a dir, aga­far el lec­tor per les sola­pes i fer-lo ado­nar que ell també forma part de la cre­ació, que ell també forma part de la història. Com vols que aquesta història no sigui inter­mi­na­ble, si per­viurà sem­pre que gosis ima­gi­nar? Com pots tan­car els ulls al fet evi­dent que ets tu qui escull el final? Si és que n’hi ha d’haver. Si és que això és el final, Bas­tian.

Hi ha escrip­tors que es posen a escriure sabent per­fec­ta­ment com aca­barà la història. Aquests escrip­tors em merei­xen tot el res­pecte, però em fan por, com me’n fan les per­so­nes que pre­es­cri­uen els capítols impor­tants de la vida. No m’agra­da­ria escriure una novel·la que ja conec: m’avor­ri­ria sobi­ra­na­ment i jus­sana. En tot cas, jo no sé fer-ho. Suposo que pre­fe­reixo equi­vo­car-me, encara que em faci por (com a tot­hom), però em con­sola saber que encara m’equi­vo­ca­ria més fent càlculs impos­si­bles o tor­nant sem­pre a allò cone­gut. De vega­des, com a lec­tor, fins i tot no és només que no vul­gui que s’acabi un bon lli­bre: és que fins i tot no m’interessa gaire com acabi, perquè ja m’ha dut prou lluny i ja m’ha com­mo­gut prou com per tenir sem­pre aquest lli­bre ben obert dins meu. Un lli­bre obert, amb final obert: suposo que això intento ser, i suposo que això és garan­tia de pati­ment. Però sé que també de mol­tes ale­gries. No vaig saber com aca­bar el 2019 perquè tenia més ganes de començar el 2020, de crear-lo, ima­gi­nar-lo, desit­jar-lo. En diem “cap” d’any i no “fi”, al cap­da­vall, si és que no hi havia prou diferències amb el cas­tellà. Si és que, quan Jack Lem­mon juga a car­tes amb Shir­ley MacLaine al final de The Apart­ment, estan real­ment aca­bant l’any o començant per fi una relació teòrica­ment impos­si­ble. Si és que això és un final, senyor Bax­ter.

“How’s it going to end?”, diu la xapa de Syl­via (o Lau­ren) com a mis­satge al pobre Tru­man, pro­ta­go­nista incons­ci­ent d’un gran rea­lity show. El final d’aquesta pel·lícula, rodoníssim, no evita que l’aca­bem amb un gran inter­ro­gant: què s’hi tro­barà, Jim Car­rey, rere la porta de l’horitzó? Serà millor, el món, fora de la seva “rea­li­tat” per­fecta d’illa per­fecta? Haurà val­gut la pena, superar la por a nave­gar per a créixer i tro­bar-se amb ell mateix? Hi ha històries que amb un inter­ro­gant ja es res­po­nen, i d’altres (ho admeto) és millor que s’aca­bin: les seqüeles de Star Wars, per exem­ple: en gene­ral, pura nostàlgia reci­clada. Hi ha lli­bres que no podem tan­car ni que vul­guem, pel·lícules que ens inter­pel·len massa, històries inter­mi­na­bles amb finals tan oberts que són començaments (per alguna raó La la land apunta un final alter­na­tiu, oi?). Un cop vis­cu­des o lle­gi­des ja mai res no serà igual, aquell guió ini­cial ja no ser­veix, hem can­viat del tot. Que si és això el final, Sandy? Però si ni tan sols hem començat els títols de crèdit. Tot són gus­tos, evi­dent­ment, però si puc triar la meva pròpia aven­tura pre­fe­reixo no escriure-me-la d’antuvi. “Noi coneix noia” no és allò que passa un estiu a Austràlia, sinó al cap de tot un any a l’ins­ti­tut Rydell. I fins i tot havent-se cone­gut i havent encai­xat les vides Danny, com si fos el pri­mer dia que es van tro­bar, pot­ser li diria: “Caram. I jo sense conèixer-te.”