De Deig a Torra

L’Església cata­lana va cele­brar un con­cili el 1995 per actu­a­lit­zar-se. Bis­bes, cape­llans, reli­gi­o­sos i laics van deba­tre durant mig any el futur de la ins­ti­tució, l’adap­tació a la soci­e­tat moderna, i fins l’encaix i relació que havien de tenir amb la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola (CEE). El des­en­ca­de­nant de l’engres­ca­dora anàlisi va ser la pro­posta del bisbe Deig d’orga­nit­zar les vuit diòcesis en una con­ferència epis­co­pal inde­pen­dent. Els intents d’ober­tura a la soci­e­tat i de major auto­no­mia eclesiàstica van ser lami­nats i diluïts pel Vaticà i la mateixa CEE. La lenta però inva­ri­a­ble subs­ti­tució dels bis­bes cata­la­nis­tes per altres de regi­o­na­lis­tes i de tarannà con­ser­va­dor han aca­bat dece­bent molts catòlics, de forma que Cata­lu­nya ja esdevé una de les comu­ni­tats euro­pees més secu­la­rit­za­des i on l’Església té menys pres­tigi, i això que n’havia acre­di­tat força durant el segle XX.

L’ago­sa­rada reforma con­ci­liar guarda paral·lelis­mes amb el procés polític actual. La presa de posició de bona part de la soci­e­tat cata­lana pel dret a deci­dir la relació amb l’Estat o la inde­pendència està sent repri­mit judi­ci­al­ment i amb presó. Es dona ara per bo el diàleg que Sánchez enceta perquè almenys no és violència poli­cial, mal­grat la pro­posta esta­tal a la taula de diàleg no va gaire més enllà del que hi havia molt abans de l’1-O. L’anhel de canvi repri­mit a curt ter­mini i la divisió entre l’inde­pen­den­tisme no fan altra cosa que dece­bre. El mateix pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat serà inha­bi­li­tat per ser ferm en la lli­ber­tat d’expressió en una pan­carta.

A diferència de l’Església, la democràcia atorga als ciu­ta­dans la capa­ci­tat de votar i deci­dir. Cor­res­pon, doncs, als líders polítics tro­bar sen­tit i con­creció al diàleg ence­tat amb l’Estat per evi­tar més desen­gany. La cam­pa­nya cap a les elec­ci­ons hau­ria de ser­vir per acla­rir què sig­ni­fica el plan­tar cara a l’Estat si l’apa­rell judi­cial només ens per­se­gueix, o qui­nes renúncies implica l’inde­pen­den­tisme pragmàtic, o de què ser­veix anar eixam­plant el procés a enti­tats soci­als o econòmiques que n’esta­ven al marge fins ara, per exem­ple. Par­lar clar estal­viarà des­en­ci­sos.