‘And the Oscar goes to...’

Ara ima­gi­neu-vos que, com Kate Wins­let als vuit anys (ho adme­tia en rebre l’Oscar a la millor actriu per The Rea­der), us poseu davant del mirall amb una ampo­lla de xampú en lloc d’una estàtua dau­rada amb un home d’art déco tapant-se les ver­go­nyes amb una espasa. No hi ha focus, ni música emo­tiva, ni tam­poc no podem fer un mor­reig a Halle Berry (sos­pir) com va poder fer Arien Brody abans d’adme­tre que, per molt que hagués assa­jat dis­cur­sos en oca­si­ons ante­ri­ors falli­des, hi ha vega­des on tot acaba tenint sen­tit “i aquest no és un d’aquests moments” (riu­res a la sala). Les coses espe­ci­als arri­ben molt sovint quan volen, quan menys ho desit­ges, i aquesta va ser per exem­ple la sen­sació que vaig tenir en gua­nyar el premi Sant Jordi de l’any pas­sat: no ho desit­java molt fort. No ho espe­rava. Va suc­ceir quan havia de suc­ceir, i el dis­curs se’m va fer tan curt que (pri­vi­legi d’escrip­tors) vaig allar­gar els agraïments en una llista al final del lli­bre. Ara ima­gi­neu-vos-hi vosal­tres, amb el xampú a la mà. No us escolta ningú. O encara més bèstia: només us escol­teu a vosal­tres matei­xos.

L’avan­tatge d’aquests exer­ci­cis és que també pots fer de jurat. Jo tinc molt clar qui gua­nya l’Oscar a la millor banda sonora de l’any pas­sat, per exem­ple: Angel of the Mor­ning, de Meri­lee Rush & The Tur­na­bouts, tot i que els fina­lis­tes eren Just like honey, de Jesus and Mary Chain, i Pour un flirt de Mic­hel Del­pech, totes elles per raons que no són òbvi­a­ment d’actu­a­li­tat musi­cal sinó d’esce­nes vitals que encara em res­so­nen aquí dins. Evi­dent­ment tinc també clar el nom de la millor actriu prin­ci­pal, i dels millors efec­tes visu­als, i dels millors efec­tes espe­ci­als. I també el premi al millor guió, tot i que estic per eli­mi­nar aquesta última cate­go­ria, perquè m’està agra­dant el mètode d’Albert Serra de dei­xar que els pro­ta­go­nis­tes es desen­vo­lu­pin tots sols en un bosc fosc o en un ascen­sor anònim i sense cap ori­en­tació deter­mi­nada. Si hi hagués premi per al millor som­riure o la millor veu o el millor ves­tu­ari (aque­lla samar­reta!) també el tin­dria clar, però les cate­go­ries de l’Acadèmia són estric­tes. Tam­poc no he vol­gut que els nens entres­sin en com­pe­tició, perquè s’ho empor­ta­rien tot: sobre­tot els pre­mis a la millor pel·lícula expli­cada quan cal bus­car excu­ses inver­sem­blants o mun­tar una escena. Premi al millor mun­tatge, vaja. En això són uns autèntics cracs.

Però lla­vors us tro­beu davant de l’audi­tori amb l’estàtua a la mà, o bé davant del mirall amb el xampú. I us que­deu una mica en blanc. Però si us hi esfor­ceu una mica podeu fer un repàs de les super­pro­duc­ci­ons de l’any, que segur que han estat més de pel·lícula del que us pen­seu: dele­gar totes les emo­ci­ons i aven­tu­res a la ficció (o a les “coses impos­si­bles”) seria desis­tir de viure. Fins i tot podeu repas­sar si merei­xeu premi aquest any o no, si heu estat prou hones­tos o com a mínim prou creïbles, i assa­jar un dis­curs sin­cer. Va, sí, sin­cer, que aquí al lavabo no us escolta ningú. Vull donar les gràcies. Els gua­nya­dors volen donar les gràcies, que és una curi­osa manera de donar-les. Vull donar les gràcies a tants noms que no aca­ba­ria, i que ara mateix no toquen, amics i família i l’edu­cació rebuda i l’ali­men­tació proveïda i bla-bla-bla, però també anar al gra i esmen­tar els pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals de les esce­nes més inten­ses. La gent que ha cre­gut en tu (moment per col·locar un silenci diri­git a aquells que no ho han fet), les sor­pre­ses ines­pe­ra­des com dibui­xos flo­rals que bro­llen del sub­cons­ci­ent men­tre fem una altra cosa, els actors secun­da­ris o de far­ci­ment que t’han dei­xat bri­llar, fins i tot els medi­o­cres sub­ar­gu­ments de la història: el “procés”, les fan­ta­si­o­ses tau­les de diàleg (gran attrezzo, gran il·lumi­nació, gran McGuf­fin), els judi­cis amb comis­sa­ris sinis­tres i fis­cals mal­vats i jut­ges pre­va­ri­ca­dors, el rere­fons dels trau­mes d’octu­bre que si us hi fixeu bé donen sen­tit a la tor­tu­rada psi­co­lo­gia dels pro­ta­go­nis­tes, les cris­pe­tes cine­ma­togràfiques de Gon­zalo Boye, els virus xine­sos de thri­ller de sèrie B, el tem­po­ral Glòria que quasi se’ns emporta el delta de l’Ebre al país d’Oz, la mis­te­ri­osa plaga d’homes que peguen o maten les seves dones o exdo­nes, la tragèdia dels refu­gi­ats o el melo­drama tre­pi­dant de l’Open Arms, el mal­vat psicòpata (nivell Joker) Donald Trump, i vull donar molt espe­ci­al­ment les gràcies a les sur­re­a­lis­tes advertències dels nutri­ci­o­nis­tes con­tra xuclar els caps de gamba: un petó des d’aquí dalt. Un altre any serà.

No vol­dria obli­dar-me de donar també les gràcies a tan­tes fra­ses de pel·lícula escol­ta­des durant l’últim any, algu­nes de més cer­tes i algu­nes de fran­ca­ment sobre­ac­tu­a­des: volem bones fic­ci­ons i no males men­ti­des. També esmen­ta­rem les noves estre­lles que ja dei­xen empremta digi­tal al nos­tre Walk of Fame. I evi­dent­ment tin­drem uns minuts de record per als grans per­so­nat­ges que ens han dei­xat enguany, i sota una música de vio­lins apa­rei­xe­ran éssers esti­mats a qui ja no cal ni que donem les gràcies sinó que que­den direc­ta­ment gra­vats a la gale­ria d’honor. Hi ha bona gent, en aquesta indústria. Hi ha esce­nes memo­ra­bles i diàlegs de mar­bre, i per­so­nes trans­pa­rents que es pre­nen tot això amb seri­o­si­tat. Tot depèn d’esco­llir bé el repar­ti­ment, i que la història no sem­bli inter­pre­tada sinó vis­cuda. Que te la cre­guis. Que estri­pis les exigències del guió, que no ens expli­quis pel·lícules. Que sur­tis a fer el paper de la teva vida.