Caiguda lliure
Joan Merli
La setmana passada, la historiadora de l’art Ester Baron es va doctorar a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre el marxant i editor Joan Merli i Pahissa (1901-1995). És el primer estudi en profunditat d’una de les figures més rellevants i més desconegudes del món artístic i editorial no només català, sinó de l’àmbit hispanoamericà. Però si bé a l’Argentina, on va estar exiliat més de trenta anys, la seva contribució al desvetllament del gust per l’art contemporani i a la consagració d’un elenc de joves talents és reconeguda i estudiada, a Catalunya, on la seva influència durant la República no va ser pas menor, la seva empremta ha anat quedant diluïda i fins i tot trivialitzada, com si hagués estat un fenomen d’època, un d’aquells intrèpids que de tant en tant afloren, xarboten una mica l’ambient i, en acabat, es fonen com la neu als dits. Ben al contrari, Joan Merli va ser el primer, si no l’únic, a promocionar un cànon de l’art català alternatiu al del noucentisme, a banda de defensar el dret dels artistes a calçar unes bones sabates per mitjà d’un sou, contra el sadisme burgès que els prefereix morts de gana. Més d’una vegada s’ha dit que amb el seu llibre 33 pintors catalans, patrocinat pel Comissariat de Propaganda el 1937, més aviat va col·laborar a institucionalitzar una estètica conformista, allunyada de les inquietuds de l’avantguarda, però els seus protegits (Rebull al capdavant) ja no tenien res a veure amb aquell misticisme de la raça propagat pel Glosari i eren, en canvi, molt a prop dels debats estètics de l’Europa d’entreguerres. Merli no només va ajudar els seus artistes organitzant-los exposicions amb regularitat a la saleta que tenia llogada a les Laietanes, sinó que va posar al seu servei els millors escriptors i crítics del país, invitats a ressenyar-los l’obra dins la col·lecció ‘Monografies d’Art’ –successora d’unes antologies de poesia pioneres, ‘Els Poetes d’Ara’, que van anticipar-se a la labor de Janés– i a les successives revistes que va editar amb gran cura: La Mà Trencada, Quatre Coses, Les Arts Catalanes i, sobretot, la sensacional Art, inspirada en els Cahiers de Zervos. A partir de 1932, com a secretari de la Junta d’Exposicions, va continuar privilegiant una certa figuració densa i càlida que ha estat vigent durant dècades. En lloc de llanguir a l’exili, va traslladar a Buenos Aires el seu bon ofici exercint de director artístic de Saber Vivir i editant pel seu compte Cabalgata, dues publicacions de culte, com ho seria l’editorial Poseidón, fundada el 1942 i dins la qual va llançar la primera edició en castellà de la Vida secreta de Salvador Dalí. Conservador? Benvingut, si li devem que rehabilités el maltractadíssim Torres-Garcia i que guardés sempre com un tresor l’amistat amb Salvat-Papasseit.