L’hora de dinar

A Memòries, Josep M. de Sagarra explica que el seu amic i men­tor Josep Pijoan, arqui­tecte, his­to­ri­a­dor de l’art, quàquer i mol­tes altres coses, va pas­sar tanta gana en el temps que va viure a Roma espe­rant del govern espa­nyol una sub­venció que no arri­bava, que a l’hora de dinar es pre­sen­tava per les cases de gent que més o menys conei­xia amb el pre­text d’una con­versa o una gestió però amb l’espe­rança que el con­vi­des­sin a taula. De vega­des l’estra­ta­gema fun­ci­o­nava i d’altres el pobre Pijoan havia d’anar a pido­lar una sopa, un ris­caldo, en diu Sagarra, a qual­se­vol lloc.

Els pijo­ans de l’hora de dinar, gor­ris­tes o no, s’intro­du­ei­xen ara a les cases per via telefònica. Si por­tem tot el dia el mòbil a sobre, si la nos­tra dis­po­sició a aten­dre’l en qual­se­vol moment i cir­cumstància és total, ¿per quin motiu els tim­bres s’acti­ven amb més inten­si­tat al moment del mig­dia de posar-nos a taula? Tinc mòbil. Sen­zill, no fa res, però en tinc. També dis­poso d’un telèfon fix. A casa hi ha altres mòbils: tants caps, tants bar­rets. Entre la una del mig­dia i cap allà dos quarts de tres entren tots en acció simultània i frenètica. No l’agafo mai. Ni el fix ni el mòbil. Ni que vegi que em truca el papa de Roma, ja que érem a la ciu­tat per on Pijoan deam­bu­lava. El dinar per a mi és més sagrat que el pa espi­ri­tual que ser­vei­xen al Vaticà. Ja tor­na­ran a tru­car o els tru­caré jo més tard, si ells tant tenen a dir-me i tanta curi­o­si­tat tinc jo.

És la inèrcia, és clar. Abans dels mòbils, quan es van impo­sar els telèfons a les cases i la gent dinava al seu domi­cili, els que tele­fo­na­ven esta­ven segurs que a aque­lla hora tro­ba­rien el cap de família i la família sen­cera amb molta més segu­re­tat que a mig matí o a mitja tarda. Sem­bla­ria que els mòbils i el fet que molta gent dini a fora hau­rien alte­rat la tendència, però les inèrcies són molt resis­tents i insen­si­bles al pas del temps i al canvi de cos­tums. Durant anys no vaig dinar mai a casa. Ignoro el com­por­ta­ment del fix en aquell període. Ara, com que estic jubi­lat, hi faig tots els àpats. Al mig­dia, la irrupció telefònica no falla mai.

Em sap una mica de greu, la veri­tat. No pels amics que tru­quen, que ja hau­rien de saber que no estic a aque­lla hora per ningú, sinó per aque­lles veue­tes de nois i noies molt joves que sem­bla que tru­quin de la Patagònia, o des d’un barri qual­se­vol de la Lima més mar­gi­nal. Em diuen pel nom com si ens coneguéssim de tota la vida. Em volen fer can­viar de com­pa­nyia telefònica, em par­len de gan­gues econòmics, d’avan­tat­ges que no m’interes­sen ni vull sen­tir. O penjo a mitja con­versa, o no des­penjo per molt que el tim­bre insis­teixi. En un cas o en un altre, a què els con­demno? La comissió que puguin cobrar no la cobra­ran. El ris­caldo és l’alter­na­tiva.