La pesta

Quan esdevé un fet donat, l’home té opci­ons diver­ses a l’hora d’inter­pre­tar la rea­li­tat. La seva per­cepció, oscil·lant i unívoca, es pot com­ple­men­tar amb múlti­ples visi­ons diver­ses a l’abast del seu cri­teri. Tenir cri­teri o no, vet aquí el dilema. Hi ha un lliure albir que cal poder resol­dre de manera col·lec­tiva. Sumar, en síntesi, l’opinió ali­ena a la pròpia i saber dis­tin­gir la veri­tat del dogma. I és que quan els experts es con­tra­di­uen entre si –res tan volu­ble i fràgil hi ha com la ciència al ser­vei de la política– s’imposa inda­gar fins a tro­bar les con­di­ci­ons que ens alli­be­rin del virus de la por.

La por, aque­lla força que com­mou l’ésser, i que és un ava­tar de l’existència. La por en la seva dual idi­o­sincràsia: la por que immo­bi­litza i la por que ens rebel·la. Per això, aquests dar­rers dies de con­fi­na­ment –a diferència de l’adverbi, el verb “con­fi­nar” remet a la noció d’espai amb relació al límit, ans també al con­cepte de “confí” com a lati­tud remota i, en aquest sen­tit, de lli­ber­tat orogràfica i inte­rior– he posat a prova la sentència de Pas­cal i, reclòs en la meva cam­bra, he tor­nat a l’obra de Camús a fi de man­te­nir a rat­lla le mal­heur des hom­mes que no saben estar en sole­dat.

Lle­gir –relle­gir, en aquest cas– com a manera de veure-hi clar i per bas­tir una llum que ens per­meti dis­cer­nir. Per­so­nal­ment, tinc la impressió que la gestió de l’actual crisi està con­di­ci­o­nada per un bro­git de fons con­trari a la presa de mesu­res raci­o­nal. Temps difícils, cer­ta­ment. I més encara quan la distància entre allò social i les elits en el poder ha esde­vin­gut un abisme impos­si­ble de sal­var. Som una petita gota en la immen­si­tat de l’oceà. I tan­ma­teix, hem de tro­bar el nos­tre lloc en un entorn advers i tenir pre­sent que la nos­tra volun­tat és sobi­rana i que res –ni ningú– ens la pot arra­bas­sar. Som una gota que pensa –L’homme révolté–, i tan sols aquesta pauta ens per­metrà d’ori­en­tar-nos en la fosca. Crear un cri­teri –la crisi com a moment de gènesi– propi i posar-lo en comú a la recerca d’una opinió uni­ver­sal i argu­men­tada. Cer­ta­ment és aquest un ideal de la Il·lus­tració. Con­tra la por que para­litza, la consciència de ser de l’home absurd que es pro­jecta en la figura del metge soli­dari de La pesta. Camus, en un moment deter­mi­nat, dona veu al per­so­natge del doc­tor Rieux en aquests ter­mes: “Tenir conei­xe­ment és poder il·lumi­nar el pre­sent amb les ense­nyan­ces del pas­sat.” Saber parar-se a pen­sar, i a temps con­tra­po­sar el pen­sa­ment a la ignorància.

Apren­dre a des­a­pren­dre, i a apro­fun­dir en un cri­teri que ens volen aliè. Trans­for­mar la por en rebel·lia –i en lli­ber­tat– és la filo­so­fia de l’acció que pro­pugna l’obra camu­si­ana con­tra tot allò d’irra­ci­o­nal que rau en l’existència. És aquest, i no un altre, l’huma­nisme que demana un com­promís ina­li­e­na­ble. Obrir-se a l’ésser –propi i aliè– en tota la seva dimensió. Que cadascú trobi el seu camí, i que cada camí con­flu­eixi en un de sol. Que mai més ens diguin què cal fer, sense nosal­tres no saber-ho.