La mascota

Els gos­sos d’algu­nes cases es deuen pen­sar que els seus amos s’han tras­to­cat. Perquè ara els pas­se­gen cada dos per tres. “Puc treure a pas­se­jar la meva mas­cota?” És una de les pre­gun­tes que sur­ten en un d’aquests manu­als del Depar­ta­ment d’Inte­rior. La res­posta és clara: “Sí, de forma indi­vi­dual cada per­sona.” Inter­preto –fran­ca­ment, el redac­tat és una mica estrany– que vol dir d’un en un. Un gos, un amo. Quants cops neces­sita sor­tir un gos al cap del dia? Dos, tres, deu? I un gat? Surt sol o se l’ha d’acom­pa­nyar? Prop de casa hi ha un gran des­cam­pat, i matí i ves­pre hi veig un munt de gent pas­se­jant gos­sos. Són sem­pre els matei­xos, aquests gos­sos? Els veïns se’ls pas­sen dels uns als altres? En llo­guen, per poder sor­tir al car­rer? Hi ha una dis­cri­mi­nació entre els qui tenen gos i els qui no? Aquells que es van deci­dir pel gat, el can­vi­a­rien ara per un gos? Anys enrere, quan els fills eren petits i un va tenir un pro­blema a la pell, un dia el der­matòleg ens va pre­gun­tar si teníem ani­mals de com­pa­nyia. Li vàrem dir que teníem un peix. Encara riu. Compta com a mas­cota un peix? El podríem treure a pas­seig? No riguin. Tan­cats a casa tot el dia, sor­tir al car­rer que et toqui l’aire una estona, sense haver d’anar a esti­rar les cames a un super­mer­cat, comença a ser un pri­vi­legi.