Tipologies psicològiques

Quan l’espe­ci­a­lista va escu­rar-se la gola abans de començar la con­ferència, va anar de ben poc que no se li escapés un estos­sec, cosa que hau­ria pro­vo­cat un cert pànic a la sala. Havien pas­sat dos mesos llargs del moment més viru­lent de la pandèmia del coro­na­vi­rus, però les mesu­res de pre­venció encara eren vigents. Es man­te­nia una distància de segu­re­tat, més o menys estricta. Hi havia qui encara feia ús de mas­ca­re­tes i guants. I això que aque­lla calor sufo­cant, els més de trenta graus que mar­cava el termòstat de l’apa­rell d’aire con­di­ci­o­nat –apa­gat per pres­cripció facul­ta­tiva–, posava a prova la resistència del coro­na­vi­rus i de tota marca de deso­do­rant.

“Tot i que en el món científic no ens agra­den les pres­ses, he vin­gut per lle­gir-vos, esti­mats col·legues, les con­clu­si­ons, admeto que una mica apres­sa­des, del pri­mer estudi sobre Tipo­lo­gies psi­cològiques desen­vo­lu­pa­des durant el període d’aïlla­ment.

”Un cas –tots els exem­ples poden ser de dones i homes, indis­tin­ta­ment– seria el deno­mi­nat Con­tra­dic­tori, aque­lla per­sona que mai accepta de bon grat emer­gir, ni tan sols un diu­menge asso­le­llat, de les pro­fun­di­tats del sofà, entre res­tes de clo­fo­lles de caca­uet, llau­nes de cer­vesa bui­des, el coman­da­ment del tele­vi­sor –era aquí!–, pun­tes de cigar­reta, ossets de goma, etcètera, però que, en canvi, després de només dos dies en aïlla­ment va pro­tes­tar ira­da­ment perquè no podia sor­tir al car­rer.

”Un altre seria el Refle­xiu, aquell indi­vidu que apro­fita l’aïlla­ment forçós per replan­te­jar-se la vida men­tre endreça arma­ris envol­tat d’aroma de sàndal i escol­tant música chill out. Con­so­li­den unes pro­pos­tes de futur magnífiques, llàstima que es dis­so­len com sucre en aigua calenta un cop tor­nen a l’acti­vi­tat habi­tual.

”S’ha estès espe­ci­al­ment el que hem ano­me­nat Cre­a­tiu, aquell que es posa a escriure una mena de qua­dern de bitàcola del tan­ca­ment, o a pin­tar, o fa bri­co­latge o, i aquest és el pit­jor dels subgèneres, toca la gui­tar­reta al balcó per com­par­tir un supo­sat gaudi amb els soferts veïns. I, no con­tent amb això, ho filma amb vídeo i ho penja a tota xarxa social. Per cert, les xar­xes han estat la gran via de des­com­pressió, aquests mesos. Vam obser­var alguns casos de Cre­a­tiu, espe­ci­al­ment espa­vi­lats, que sor­tien a can­tar al balcó a les vuit del ves­pre per fer-se seus els aplau­di­ments ciu­ta­dans per als equips sani­ta­ris...

”També hi ha un clàssic, el Para­noic, que no dorm, menja mar­ra­na­des, no es dutxa..., perquè tot el temps l’inver­teix a nave­gar per inter­net a la recerca dels rèdits econòmics i polítics que algú traurà de la pandèmia.

”Un altre clàssic, l’Apo­calíptic, con­vençut que això és un càstig diví i que no ens sal­varà ni el papa Cle­mente, àlies La Vol­tio, en cas que res­sus­citi.

”A banda, hem detec­tat com­por­ta­ments de pare­lla o gru­pals. Matri­mo­nis que es recon­ci­lien, altres que es bara­llen, pares i mares que es pene­dei­xen d’haver tin­gut tants fills... o un de tan hiperac­tiu.

”Tot seguit par­laré a fons de cada cas, però vull subrat­llar d’entrada que el com­por­ta­ment social gene­ral ha estat exem­plar i per això s’ha pogut con­tro­lar aquesta crisi inèdita”, hi va afe­gir el pro­fes­sor.

“Fins d’aquí a uns mesos, quan arribi el nou virus”, va vati­ci­nar algú al fons de la sala. I es va gene­rar un silenci espès, que va tren­car un estos­sec anònim.

MARI­ONA