Tornarem

“Quan has tocat el cel, / i sents a prop l’infern, / cami­nes sense fe, / sense destí, sense savi­esa.”

Així comença la mítica cançó dels Lax’n’Busto i així hi ha dies que la situ­ació que ens ha tocat viure ens fa sen­tir. Ni en el pit­jor dels casos la majo­ria es podia ima­gi­nar la situ­ació que ens ha tocat viure. I el que és pit­jor, la incer­tesa no només de quan durarà sinó del que vindrà després d’aquest mal­son en forma de pandèmia. Enyo­rem, almenys una majo­ria, aque­lla avor­rida nor­ma­li­tat que ens envol­tava. Anar a tre­ba­llar, els que tenien feina, o a la uni­ver­si­tat o a l’ins­ti­tut. Anar a com­prar, a fer esport, a pas­se­jar o a vol­tar lli­bre­ries. Fer plans per als caps de set­mana. Aque­lles ruti­nes que esperàvem superar orga­nit­zant sor­ti­des per la Set­mana Santa o fins i tot per l’estiu, les recu­pe­raríem a ulls clucs. Ara a la majo­ria ens toca el con­fi­na­ment, tre­ba­llant o no, i a una mino­ria molt àmplia, sor­tir a jugar-se-la cada dia als hos­pi­tals, als cen­tres d’atenció, a les residències d’avis, però també obrint comerços, les para­des de la plaça, fent neteja, patru­llant pels car­rers o cui­dant que fun­ci­o­nin els ser­veis essen­ci­als que ens per­me­ten fer una bona vida en una majo­ria de casos. Hi ha els que, com sem­pre, els tocarà patir més, els més des­fa­vo­rits. Aquests també rebran quan tot això s’acabi, perquè el que tenen les guer­res (això no és cap guerra, ni nosal­tres som sol­dats) i les desgràcies, és que acaba tocant sem­pre el rebre als més des­val­guts. Però, “És temps de ser valent, / és temps de ser cons­ci­ent, / que cal cor i cer­vell / i no volem per­dre ningú en aquest camí.” I per això cal ser paci­ent, que­dar-se a casa els que han de fer-ho, pro­te­gir-se els que ens cui­dem i pro­ces­sar totes aques­tes coses que ens estan pas­sant, també el tracte que com a ciu­ta­dans estem rebent. Costa de creure, ara que tenim amics con­ta­gi­ats i conei­xem gent que hi ha dei­xat la pell, però també cal tenir espe­rança perquè aquesta època de vaques tan magres que no sabem quan durarà ni a quants s’empor­tarà pel camí, ens faci més fort, millors, més deci­dits a tenir cura de la nos­tra gent, a ser millors per­so­nes i a saber donar valor a tot el que tenim, que és molt més del que té la majo­ria de la gent. Que ser­veixi per saber què volem i a tenir clar qui no volem al cap­da­vant de les ins­ti­tu­ci­ons. I sí, “Tor­na­rem a ser grans, hi tor­na­rem, / quan sor­tim d’aquesta tem­pesta.”