El gran savi transgeneracional

A Arnau Puig i a mi ens sepa­ren 40 anys. Intel·lec­tu­al­ment, un abisme en què ell és dalt de tot. Per­so­nal­ment, no gaire cosa, perquè era un home amb carac­terísti­ques que el feien molt pro­per. La ria­lla gene­rosa, pun­tu­ada amb dos traus de botó que algú en diria ulls; els dar­rers anys, rema­tada amb estos­secs. La curi­o­si­tat per­ma­nent i sem­pre jove que l’empe­nyia a treure el nas a un reci­tal de poe­sia urbana, al Sónar, a una expo­sició pictòrica, a una con­ferència acadèmica... Era un savi, però mai en feia osten­tació. Valo­rava la feina dels altres. Sovint et feia sen­tir orgullós del que escri­vies. I tenia aque­lla agraïda faci­li­tat d’anar tei­xint con­ver­ses amb anècdo­tes per­so­nals suco­ses, con­cep­tes filosòfics, gramàtica popu­lar i sim­pa­tia. Bon viatge.