La graduació de les ulleres i la vida

Hi ha tècni­ques d’auto­en­gany, estúpides, com bona part del que té a veure amb els humans, que ens per­me­ten viure (una mica) millor. Avui anava en metro, sol al vagó, amb mas­ca­reta i guants de làtex. Quan he arri­bat a casa i me’ls he tret he pen­sat: “Oh, quin gust.” Per tant, el meu cer­ve­llet ha rebut un estímul com ara “A casa no s’està tan mala­ment”. Molta gent comenta que els costa con­cen­trar-se en res, després de tants dies de con­fi­na­ment i de sobre­dosi de família. Aga­feu unes ulle­res d’una gra­du­ació que no us cor­res­pon­gui i lle­giu una estona. Cos­tarà, però quan us les tra­ieu, la lec­tura serà tan pla­ent que no la podreu aban­do­nar. I és que tot depèn de la gra­du­ació de les ulle­res amb què mireu la vida. (Això dit en sen­tit figu­rat, és clar.)