La normalitat

La normalitat. S’hauria de pronunciar en veu alta: l’anormalitat. Allò d’abans no era normal, de manera que si es pot revertir algun aspecte del desgavell anterior al coronavirus, endavant. Independentment de l’oportunitat i la procedència de muntar una roda de premsa al mig del carrer en ple confinament i encara que sigui insuficient, no es pot sinó aplaudir la decisió de restringir el trànsit a diversos carrers de Barcelona a partir del desconfinament. No pas perquè a partir d’ara hi haurà qui s’anirà esquivant i caldrà més vorera, sinó per no tornar a aquells nivells de contaminació, que, per cert, també mata. Segons un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, almenys 351 persones van morir el 2018 a causa de la pol·lució, una xifra que no es pot normalitzar. Una altra cosa és que la restricció del trànsit s’hagi d’aplicar amb pinturetes i coloraines que fan sensació de provisionalitat en la Barcelona infantiloide d’avui. Volem voreres de veritat. Qualsevol altra cosa és no acabar-s’ho de creure i deixar-ho en mans de la reversibilitat. Benvingut el carril bici a València, a Llúria, a Pau Claris, ja era hora la connexió de la Gran Via entre Universitat i passeig de Gràcia, però la cosa de compartir un carril autobusos i bicicletes no sembla l’opció més segura. A tot això, encara queden autopistes al mig de la ciutat. A tall d’exemple, es compten cinc carrils a l’avinguda de Madrid a part del dels autobusos i taxis. No cal dir que tot plegat s’ha d’acompanyar d’una millora del transport públic i d’una rebaixa del preu del bitllet, especialment ara que la crisi es començarà a acarnissar amb les butxaques de la majoria. No es podia saber, però la T-Casual, hereva de la T-10 però més cara (de 10,20 a 11,35 euros), continua sent el títol de transport més venut. Treguin els diners d’on vulguin –ara que els comuns governen a Madrid, suggereixo que del Ministeri de Defensa–, però abaixin el preu del transport públic. Seria el més normal.