Estranya normalitat

Més de set setmanes de confinament, i al carrer –perquè la vida ha tornat als carrers!– es palpa un estrany alliberament. No podem restar tota la vida tancats, ni amb por, ni amb la incertesa d’aquestes darreres setmanes. Ni socialment ni econòmicament ens ho podem permetre. És evident que hem d’avançar cap a una normalització. Però si aquest cap de setmana han tret el nas a l’exterior i han anat a estirar les cames –en qualsevol de les modalitats previstes per les franges horàries– es deuen haver adonat que el contrast és extremadament impactant. Les imatges divergeixen segons si es tracta d’un poble o d’una ciutat. Però la vida torna a bategar arreu. Respectant mesures i distàncies en molts casos –i en d’altres és cert que no–. Però com que el canvi ha estat tan radical, una no pot evitar sentir una certa tremolor. Feia molt de temps que no havia vist, com ahir i com dissabte, tanta gent pel meu barri corrent, passejant, amb bicicleta... i a tothora! S’han aixecat les barreres i, com que el peatge ha estat tan gran, poca gent se’n va poder estar. Totalment comprensible, però això no treu que també sigui força inquietant. L’antiga normalitat de masses de gent al carrer, de tràfec amunt i avall, ara s’ha convertit en una estranya novetat. En només set setmanes –encara que s’hagin fet eternes, només són set!– el que era comú ho ha deixat de ser, però està en vies de tornar-ho a ser. O no. Qui ho sap?