No soc un robot

Juro que no es veia ni un sol cotxe venint, ni a l’esquerra ni a la dreta. Era una d’aque­lles tar­des con­fi­na­des on tot just començàvem a gosar pas­se­jar i el silenci de l’asfalt era cla­morós, total, ino­fen­siu. Però allí es van que­dar els via­nants: atu­rats com xais davant del semàfor ver­mell. Insis­teixo: ni un cotxe ni una moto a dos quilòmetres a la vista, a banda i banda, però és que el nino­tet ver­mell estava encès. Em va suc­ceir tres vega­des en tres cruïlles dife­rents de l’Eixam­ple i em vaig espan­tar. “Però voleu fer el favor de cre­uar!”, els hau­ria dit. I hau­rien res­post, amb raó: “És que està ver­mell.” Amb una lògica escla­fant. Una raó ter­rorífica.

Un dels moments que més m’agrada d’omplir for­mu­la­ris a inter­net és quan volen asse­gu­rar-se que no ets un robot. Un cop resols un sen­zill pro­blema de par­vu­lari, ho pots asse­gu­rar amb con­tundència. És un moment dolç, eman­ci­pa­dor, de consciència de classe, que vol­dria res­pon­dre amb un “I tu?”. Em recon­forta poder acre­di­tar que encara no soc una estadística ni un algo­ritme, ni tam­poc un sim­ple aca­ta­dor de nor­mes. M’agra­den les lla­cu­nes legals, amb aquest nom, i les esclet­xes legals, i els con­cep­tes jurídics inde­ter­mi­nats. En tot cas m’agrada que el text sigui deu­tor de les per­so­nes, i no a l’inrevés. No soc un robot i per tant hauré d’adap­tar les nor­mes, que conec i res­pecto, a la meva huma­ni­tat. Suposo que ja hi comp­ta­ven, amb la meva huma­ni­tat, oi? Perquè el sen­tit social o el deure moral m’han con­di­ci­o­nat molt més que cap decret, aquests dies, mal­grat conèixer els decrets i les fases. De les xifres de morts m’han col­pit més els morts que les xifres. No soc un robot i, per tant, en aquesta nova nor­ma­li­tat, no seré un mòbil ambu­lant. Voldré com­prar la roba a les boti­gues que conec i que em conei­xen, i voldré anar a con­certs i tea­tres sense que la pan­ta­lla sigui res més que una eina com­ple­mentària. La tec­no­lo­gia, tan útil en efecte, encara no ha acon­se­guit superar el fet que la vida és de lle­tres.

No soc un robot ni un número de tar­geta de crèdit, i el meu DNI no és ni naci­o­nal ni d’iden­ti­tat. No vull que les ria­lles que senti en la nova nor­ma­li­tat siguin ria­lles enllau­na­des de sèrie d’humor, sinó veure’t aquest som­riure (de boca o d’ulls, segons la fase) aquí davant mateix. Quan això acabi no vull que pen­sis que em con­for­maré amb brin­dar amb un ordi­na­dor, vull fer clinc amb la teva copa. També sé que, tre­ba­llant des de casa, em perdo les vos­tres idees i el vos­tre humor i el vos­tre tacte, i que les coses sor­ti­ran millor (i més) si ens veiem. No soc un gra­pat de con­ne­xi­ons neu­ro­nals que s’allar­guen fins als dits i tras­pas­sen al teclat tàctil i que, per tant, no cal que es moguin de casa. Vull que con­ti­nuem fent coses perquè sí, no sem­pre perquè siguin útils o efi­ci­ents. No soc un Tik Tok i tu no ets el ninot del semàfor. Viure no és sobre­viure i les huma­ni­tats sal­va­ran la Huma­ni­tat.